Es pot arribar a fer pesat, pels que n’estem més que convençuts, explicar els motius pels quals Catalunya ha de ser un estat independent, però ahir una persona ben propera em tornà a preguntar si realment en una Catalunya independent viuríem millor que en una Catalunya autonòmica. Em deia que tenia els seus dubtes perquè no sé on havia escoltat que ho passaríem tan malament l’endemà de l’alliberament. És una mostra simbòlica, personal, que em fa veure que hi ha molta, molta, feina a fer encara.
Afortunadament, els interrogants que molta gent es planteja sobre el futur de Catalunya -els quals tenen resposta, tots i cadascun d’ells- els estan formulant els altaveus del sistema polític i mediàtic espanyolista. La quantitat de bestieses sempre encobertes d’amenaces sobre el presumpte apocalipsi que viuria una Catalunya independent arriben a un grau esperpèntic que no és creïble ni en la forma ni en el fons. Una de les darreres bajanades fou de la virreina del PP a Catalunya, Alicia Sánchez Camacho, que va dir que els títols universitaris catalans perdrien tot valor. Només que aquesta senyora sabés que els títols acadèmics estan homologats per l’Agència de Qualitat Universitària, reconeguda per la UE, s’hauria evitat l’enèsim ridícul.
El discurs caspós i predemocràtic que ressona de les cavernes castellanes, autèntiques fabricants d’independentistes, ens ajuden a explicar perquè volem la independència. A tots els portaveus de la fatxenda els haurem de fer un gran homenatge el dia que assolim la llibertat, pels favors prestats. Amb tot, cal no caure en la trampa en voler tornar la pilota enverinada amb la mateixa histèria que ho fan ells. Cal ser més llestos que els professionals del discurs de la por. Tenim els arguments, tenim la raó, som majoria. Ho tenim tot per guanyar. Ells, tot a perdre. L’espanyolisme ranci és avui aquell nen mal educat que vol cridar l’atenció donant puntades a tort i dret i brama sense solució. Deixeu-lo fer, ni cas, ja se’n cansarà.
Intel·ligència. És per això que més que mai ens cal emfatitzar hàbilment el sentit del moment històric i optimitzar la sensibilitat davant tot el que estem vivint amb la màxima astúcia i la millor claredat possible. S’han acabat els xiscles, els numerats i les fricades. És l’hora de la veritat i qui no tingui el coratge i la maduresa necessària que es quedi a casa, que ja l’avisaran si el necessiten. I, si pot ser, doneu-lo de baixa de tota xarxa social, no fos cas que ridiculitzi el procés pel qual lluitem una bona majoria.