Tot i que Granollers no és Vic, fa temps que als carrers de la ciutat on visc hi ha una efervescència notable de senyeres i d’estelades. Les quatre barres s’han convertit en la decoració simbòlica de balcons, d’alguns terrats de pal dret i d’un bon seguit de finestres que es deixen embolicar, sense complexos, amb els colors del casal de Barcelona, amb la bandera que els catalans vam adoptar com a motiu i definidor de la nostra comunitat. La sorpresa de tot plegat és constatar que, anys enrere, aquesta exhibició de franges roges sobre fons daurat –amb estel de propina– hagués estat totalment impensable.
Qui ens ho havia de dir ara fa deu anys que la cosa aniria de banderes, i de mostrar-les sense cap vergonya. Que això va de significar-se, de dir-ho, de fer-se veure, de construir un bell mosaic de majoria aplastant. I així és, per sorpresa de tots, com la realitat dels nostres municipis ens delecta amb una pugna visual sobre la força de la pertinença i la tossuderia, sobre el fet de ser-hi i la voluntat d’existir. I així s’explica el fenomen i així ho fem visible: aferrats al símbol, embolicats en un tros de tela on hi ha, estampada, la vivesa d’una història, les victòries, les derrotes, la parla, l’odi, les manies, les peculiaritats, l’orgull. Tot el pes de pertànyer a una comunitat. En diran que és pura ostentació d’identitat, pura mercadotècnia banalitzada.
L’exhibició de senyeres i d’estelades que s’escampa pel país és, potser, fruit d’una efervescència enfebrada. En tot cas, el temps dirà si va ser una moda o va ser l'erupció d'una necessitat continguda. Ningú pot negar, però, que els símbols són útils perquè expliquen, uneixen i defineixen. Que són rics pel que pressuposen i pel que expliquen. I em fascina que la nostra "senyera" contingui el "seny" en tota la seva plenitud. Resulta totalment brillant que allò que defineix un dels grans pilars del caràcter d’un poble sigui l’encarregat d’encetar el mot que representa aquest mateix poble. No és només una tela, és una síntesi i és la manera d’anomenar-la. És una tossuda –i assenyada– voluntat de ser que es reafirma sense odi, sense víscera, sense la brutor d’una imposició innegociable.