Per fi hi ha algun (tímid!) moviment al PSC. Divendres passat, Miquel Iceta conscient que la “Catalunya que sap on va” de fa uns anys, no té gaire a veure amb la situació actual de la que hauria de ser la gran alternativa a l’hegemonia parlamentària de Convergència i Unió, organitzava una interessant jornada sobre el dret a decidir “des d’una òptica democràtica”. Allà, el catedràtic Ferran Requejo deia que tot i no ser del PSC, aquest partit és el que més li preocupa, cosa que no és d’estranyar... A qualsevol demòcrata li hauria de preocupar la possibilitat latent que les hegemonies ideològiques acabin frenant la possibilitat de les alternances pròpies dels sistemes democràtics. En un país normal això no passaria. I de ben segur que Catalunya no és un país normal... Però per superar-ho el PSC, i la contundència en el seu discurs, especialment en determinats àmbits, té una importància clau.

En aquesta línia, dissabte es va constituir a Sant Feliu de Codines (un poblet on 10 dels 13 regidors estan en mans del PSC) la plataforma Avancem. Vinculada a Joan Ignasi Elena, i a l’encàrrec congressual de promoure una aliança de les esquerres catalanes, una bona part de militants i dirigents socialistes lleugera o contundentment crítics amb l’actual líder del partit, Pere Navarro, s’han aplegat per impulsar una sèrie de canvis que, bàsicament, passen per la reivindicació de la radicalitat democràtica del partit. O el que és el mateix; apostar i reconèixer com a propi el dret a decidir; la celebració de primàries obertes a la ciutadania (d’on haurien de sortir nous lideratges); i la reformulació de la desfasada i dubitativa agenda socialdemòcrata.

Si a CiU poden conviure Oriol Pujol i Duran i Lleida, coherentment (o no); si a CiU poden conviure Xavier Trias i David Madí, coherentment (o no); si a CiU poden conviure Lluís Recoder i Sánchez Llibre, coherentment (o no); tampoc no hauria d’estranyar ningú que al PSC puguin fer el mateix amb normalitat els (re)emergents i clarament catalanistes Toni Comín o Laia Bonet amb Rocío Martínez Sampere o Dani Fernández. I menys encara hauria d’estranyar que en una aliança entre les esquerres catalanes com la que es podria proposar des d’ Avancem poguessin fer el mateix en Comín, Joan Tardà i Joan Herrera. Per fer-ho, però, tal i com recorda l’economista David Elvira, cal que el PSC plantegi el dret a decidir com quelcom absolutament lligat a l’esperit democràtic que l’esquerra en general hauria de reivindicar.

Deia un jove simpatitzant socialista el darrer dissabte que les espècies o s’adapten a l’evolució del seu entorn o moren. Un escenari que, probablement, se li podria plantejar a un PSC que no ha canviat a la mateixa velocitat que la ciutadania a la qual representa, i que tampoc (d’altres opcions no ho estan fent i ningú els fica en el centre del debat) saben donar respostes als desafiaments que se’ns estan  presentant com a país i com a societat. D’altra manera, serà bàsicament Convergència i Unió (però també altres opcions a les que hauríem de parar atenció), la que hàbilment continuarà recollint el descontent d’una gran part de la societat catalana que es considera progressista. O el que és encara pitjor, serem ciutadans d’un país condemnat a una anormalitat democràtica sense alternatives, de difícil digestió i de pitjors conseqüències.