Divendres passat, en el marc de la benvinguda que va fer Òmnium a les persones exiliades pel cas Tsunami, em van oferir de dir unes paraules davant el públic i la premsa que s’havia concentrat davant la seva seu a Barcelona. Vaig demanar el mateix que he demanat moltes vegades aquests darrers anys: respecte en el si del moviment independentista. Aquesta vegada, però, ho han recollit diversos mitjans i això ha fet que, tant persones de les bases com de les direccions dels partits independentistes en fessin diferents interpretacions. Per això, des d’aquestes línies, miro d’aclarir-ho.
La idea principal que vaig plantejar va ser que entre els acusats d’organitzar Tsunami Democràtic hi ha votants de la CUP, de Junts i d’Esquerra, però que no hi ha traïdors ni botiflers i que ja n’hi ha prou d’insults i d’acusacions entre els independentistes. Que només des del respecte per les diferents estratègies es pot avançar perquè ningú no tenim la veritat absoluta i, ningú, absolutament ningú, sap quin és el millor camí per arribar el cim.
Assolir la independència d’una nació en el si de la Unió Europea, de forma pacífica i democràtica, amb una demografia tan complexa i una situació política internacional tan agitada, és una cosa inèdita, és voler pujar un cim mai assolit. Per tant, ningú no pot tenir la certesa absoluta que la seva via és la bona. I quan veig amics meus progressistes de tota la vida i que ho donarien tot per veure aquesta terra lliure, persones que han defensat la llengua i la cultura catalanes encara que per a ells hagi tingut un elevat cost personal, persones d’una gran vàlua intel·lectual, esgarrinxant-se sense pietat públicament, penso que és un desastre i m’entristeix terriblement.
No sé si té raó en Llach quan diu que seria un desastre investir Illa President o si en té en Tardà quan diu que ho hem de fer de totes totes, però sé que ambdós defensen llurs postures des de l’absoluta honestedat i convicció que és el millor pel país. Sé que cap dels dos és un traïdor, intueixo que cap dels dos té la raó absoluta i sé que és un desastre absolut que no es respectin mútuament.
Crec que a hores d’ara tothom sap que, en aquest moment de la història, no tenim la força per fer efectiva la República. Penso que tothom és conscient que la nació se’ns està esllanguint. Que més enllà que puguem treballar per aconseguir un referèndum pactat amb l’Estat, estem perdent la nació i, per tant, la possibilitat de guanyar-lo. I un dels elements de pèrdua de consciència nacional és la incorporació de centenars de milers de persones vingudes de fora a qui no estem sent capaços de traslladar-los aquesta consciència.
Aquestes persones estan —en la seva gran majoria— agraïdes a Espanya, però ignoren absolutament l’existència d’una realitat nacional catalana. Una nació per la qual no som capaços de fer-los sentir cap atracció i una llengua que no els sembla que necessitin per a res, malgrat que aquesta nació és la que els ha acollit i el Govern de la qual és qui els ofereix tots els serveis i l’acollida. De la mateixa manera que no hem estat capaços de traslladar-los la necessitat que, per poder-los oferir un millor servei, tant a qui acaba d’arribar com als qui han nascut en aquesta terra, ens cal gestionar i disposar dels recursos que, entre tots i totes generem.
Davant d’això —i de molts altres reptes— hi ha qui està convençut que, l'única manera de fer possible la incorporació d’aquestes persones a la nació catalana és com es va fer als anys vuitanta. En aquell moment va ser possible tirar endavant projectes tan rellevants com la immersió lingüística a les escoles gràcies a la complicitat del PSC i PSUC, gràcies a la implicació de líders com José Montilla o Manuela de Madre. Podem pensar que avui personatges com Salvador Illa, cofoi com està d’haver-nos aplicat el 155, poden arribar a ser còmplices d’aquest procés?
En Tardà està convençut que sí, que no ho podem fer d’una altra manera. A en Llach li sembla el més gran despropòsit. I jo, la veritat, no ho sé, tot i que em costa d’imaginar. El fet és que amb tretze anys de majories absolutes independentistes no ho hem fet i, per tant, els que les han liderat aquest temps difícilment ho faran. I del que no tinc cap dubte és que, ni en Tardà, ni en Llach, ni jo som uns traïdors i que només avançarem des del debat serè i des del respecte.
Davant la tempesta, molta calma. Ara cal decidir si els independentistes condicionem un Govern amb Illa President o tornem a donar la veu a la ciutadania, en un moment que la desorientació independentista no fa preveure uns millors resultats pel conjunt del moviment. Tot té riscos, però, amb tota humilitat i amb absoluta fermesa, en nom dels que portem tota la vida en aquesta lluita i que no creiem en raons absolutes, us exigeixo que us respecteu, que ens respectem. Aquí no hi ha traïdors ni botiflers, però tampoc veritats absolutes.
PD. Lluís, Joan, com sabeu aquests dies estic molt enfeinat per Colòmbia, però així que vingui a casa, si voleu, esteu convidats a fer una caragolada plegats i enraonar amb serenitat i respecte, com hem fet altres vegades. Podeu estar tranquils que ja sabeu que a casa no hi trobareu traïdors ni botiflers.