Bé, ja hem vist quina mena de boicot han aplicat els fanatitzats espectadors de TV3 a Joan Manuel Serrat: 15,1% d’audiència, el segon Sense ficció més vist de la temporada i líder de la seva franja horària a Catalunya, mentre que el programa número u en el conjunt de l’Estat, El hormiguero, d’Antena 3, aquí es va haver de conformar amb un discretet 9,1%. Al final veiem on queden certes tempestes en un got d’aigua, o en un timeline de Twitter, quan un cop passada tota la cridòria en queden les xifres pures i dures.

Dir que l’independentisme boicoteja Serrat forma part de les campanyes de brutalització del rival ideològic amb les quals ja estem familiaritzats, tot i que, amb la mà al cor, també hauríem de reconèixer que sí que hi ha, amics, en l’imaginari nacionalista o sobiranista, una certa esmena al cantautor, d’intensitat variable, que ve de molt lluny, ben bé cinquanta anys. Això sí, el polsim dels prejudicis, de barrejar naps amb cols, es manifesta sempre en totes les direccions. Serrat serà, per alguns, l’espanyolot equidistant, mentre que per a uns altres, Llach és el catalanet processista plom. Uns es perdran Cançó de matinada, i els altres, Jo també he dormit a l’alba. Us felicito a tots, fills.

Però potser el que més molesta els qui aquests dies han exagerat el rebuig al Sense ficció de Serrat és que un programa d’aspecte tan anticomercial com és una entrevista a un senyor cantautor al voltant del paisatge sentimental de la seva infantesa al Poble Sec pugui ser líder d’audiència a una comunitat autònoma espanyola. L’única on la televisió més vista no és ni TVE, ni Tele 5, ni Antena 3, una taca anòmala en el mapa on la gent s’obstina a fer coses que no toquen, coses que caldria exterminar.

Ja sabem que elogiar el televident català i TV3 pot inspirar acusacions d’autocomplaença provinciana i superioritat moral. Total, com sabem, els canals estatals es fan un fart de programar espais culturals en horari de màxima audiència, on vas a parar. De fet, a mi el que més m’agrada de Televisió Espanyola, que també la paguem tots, són els seus reportatges en profunditat amb cantants d’expressió catalana, aranesa, basca o gallega, que tant i tant contribueixen cada dia a fer sana i respirable la nostra convivència i que tan valuosos són per evitar la terrible fractura social.