La investidura de Carles Puigdemont, per ara únic candidat a ocupar la presidència de la Generalitat amb els suports necessaris, s'ha convertit en un trencacolls. La negativa de Roger Torrent a fer-la dimarts al Parlament, desacatant el Tribunal Constitucional i assumint que no tindria cap efecte més enllà d'un desafiament simbòlic a l'Estat ha evidenciat les tensions entre Junts per Catalunya i ERC i ha ensorrat els ànims d'alguns independentistes. La divisió interna a la vista de tots era el darrer handicap que quedava per aparèixer. El debat ha estat empobridor i a les xarxes campen els trols i les afirmacions hiperbòliques.

L'independentisme afronta, de nou, el problema d'aconseguir que els seus fets estiguin a l'alçada dels gestos que es planteja. I els gestos, ara, cada cop surten més cars. El 9-N no va ser vinculant i, al pas que anem, tampoc ho serà l'1-O. Però l'1-O, d'un valor polític indiscutible, haurà sortit molt més car que el 9-N i els passos que, al marge de la legalitat espanyola, es facin al Parlament i al Govern seran en aquesta legislatura molt més onerosos que en l'anterior. L'Estat només es veu capaç de donar resposta en clau repressiva.

És lícit preguntar-se a canvi de quin projecte i de quin compromís posterior s'han d'assumir els sacrificis personals. La interlocutòria del Suprem negant la llibertat provisional a Joaquim Forn, que fins i tot va renunciar a l'escó i a qualsevol camí unilateral en l'intent de recuperar-la, il·lustra bé on som. Era il·lusori pensar que Puigdemont podia ser votat al Parlament i que això no tindria l'endemà cap cost per als que estan en llibertat amb fiança, els que estan pendents de declarar aquest febrer al Suprem o els presos polítics. Només cal que tinguem en compte que Jordi Sànchez presideix el grup parlamentari que més ha pressionat per investir Puigdemont contra les ordres del TC i malgrat que ell va dir davant Llarena que, si el seu grup apostava per la via unilateral, renunciaria a l'escó. 

La repressió de l'Estat no afluixarà. En un mes i mig no hi ha hagut cap gest, cap voluntat de desescalar. Els actes de contricció davant el Suprem, els discursos suaus, la desaparició de la República dels discursos de Torrent, Puigdemont i altres no ha servit de res ni han fet dubtar cap dirigent del PP, el PSOE o Cs. El 21-D ni va ser una victòria prou àmplia de l'independentisme per forçar una negociació amb Rajoy que permetés fer efectiva la República o alguna altra solució, ni va ser tampoc una derrota que permetés a l'Estat ser clement. I l'estat de dret està en suspens en Espanya. Per això, Llarena escriu el que escriu a les seves interlocutòries, el TC s'extralimita en les seves funcions i no hi ha un escàndol quan El País publica que Rajoy es dedica a trucar els magistrats del Constitucional per pressionar-los.  

I en aquest context, què es pot fer? D'entrada, no demanar xecs en blanc com ha fet aquests dies Junts per Catalunya a ERC i a la CUP. 36 dels 70 diputats que havien de votar Puigdemont com a president ni tan sols sabien el dimarts al matí si el candidat vindria al ple i, a hores d'ara, tampoc no coneixen el pla que, segons Eduard Pujol, tenen per investir-lo. "Només faltaria que no el tinguéssim", deia aquest divendres al matí sobre la fórmula. Que no el sàpiguen els seus aliats és, si més no, cridaner.

Però no som només on som perquè ERC hagi quedat tercera en unes eleccions que esperava guanyar, se senti desemparada per l'empresonament de Junqueras i s'hagi tornat de cop la força política més realista d'Europa Occidental, els antics convergents la tractin encara com si fos la minyona o perquè Puigdemont no hagi tornat. Hi som, sobretot, perquè, des de l'aturada de país del 3 d'octubre, l'independentisme ha perdut la iniciativa, ha anat a remolc actuant més com un moviment antirepressiu que no pas d'alliberament nacional i acusa la manca de full de ruta i estratègia compartida. 

No demanar-se actes de fe i actuar amb tanta generositat com realisme a banda i banda és inexcusable. Puigdemont no pot ser acomiadat com si hagués estat un conseller irrellevant o un dirigent que no ha assumit cap risc o sacrifici i és necessari administrar amb intel·ligència el desafiament. En aquest sentit, la idea d'una investidura simbòlica, que es podria vehicular a través d'alguna votació al Parlament o a càrrec d'una assemblea d'electes que posés fil a l'agulla a un procés constituent que ampliés el perímetre del sobiranisme en els propers mesos podria ser raonable. A canvi, se li reservaria un rol potent que es combinés amb un govern efectiu al país. L'alternativa de cremar naus per convertir Puigdemont en president autonòmic a la distància i no fer, des del primer moment i amb totes les conseqüències, efectiva la República que es va deixar esllanguir el 27 d'octubre només durà encara més patiment i frustració.

Però no només es tracta, òbviament, de resoldre una investidura i posar en marxa una legislatura. Es tracta de tenir clar on anar, quin és el context a promoure per fer efectiva la República i de com créixer més enllà dels 2,1 milions de vots i el 47%. Fer-ho, en definitiva, per tornar a situar la pilota on era el 27 d'octubre. La repressió, que no s'aturarà perquè l'Estat no vol negociar i el mapa polític del Congrés tendeix a donar més pes a Ciutadans, pot acabar escurçant la legislatura i propiciar, en breu, un nou repartiment de cartes al que l'independentisme no hi pot arribar arribar després d'acumular una decepció rere l'altra.

Aquests dies hi ha, si parlem en termes militars, una certa sensació de derrota. Seguint amb aquest llenguatge, és cert que la gran batalla, la del 27-O, es va perdre per incompareixença i que el replegament no està sent ordenat. Però també ho és que una altra batalla, que era menor però també vital, la del 21-D, es va guanyar. I la guerra no s'ha acabat, ni molt menys. La millor prova és com de dura i implacable és la repressió. Acabarà, i l'independentisme haurà perdut, quan al capdavant de les institucions del país no hi hagi líders i programes independentistes i es perdi la força al carrer. I per ara no és el cas.

Assistim, però, a una lluita pel relat que es produeix paral·lela als intents de sortir de l'atzucac de la investidura. A ben segur que, a l'hora de considerar-se o no derrotat, enganyat o il·lusionat, cal afrontar-ho des d'una visió més crítica, més racional i menys emocional. És ara més necessari que mai trobar el terme mig entre l'independentisme màgic que proclamava que la República arribaria sense que ens n'adonéssim i que ara alimenta el resistencialisme impotent i empetitidor mentre reparteix manuals d'autoajuda d'una banda; i els discursos apocalíptics dels que fa anys que aprofiten qualsevol contratemps per pronosticar la fi d'un procés al que els votants no giren l'esquena de l'altra. El peix està per vendre i la legislatura per guanyar.