Els últims dies han estat especialment rics de novetats en el tauler polític. La moció de censura presentada per Units Podem i les confluències a les Corts, lluny de ser el “circo” que de manera tan despectiva s’havien apressat a definir el PP i C’S, ha donat una veritable descàrrega elèctrica al debat públic i ha anat consolidant algunes de les tendències que tan atropelladament s’havien apuntat en el cicle llarg començat el 20-D. Com algun comentarista ha dit, la moció de censura s’ha convertit en el debat sobre l’estat de la nació que una majoria esquifida i –per molt que intenti mostrar muscle– espantada del PP (i de C’s, relegats a mera comparsa havent llençat a la paperera qualsevol capital de presumpta capacitat regeneradora), mai haurien volgut que es produís. Entorn a aquests esdeveniments, es poden fer algunes  breus consideracions.

La primera, i potser la més substantiva: hi ha partit. La pretesa “normalització” del sistema a partir de la formació del govern Rajoy i de l’encarrilament dels pressupostos gràcies a la contribució del PNN no sembla ser tal. El dimarts i el dimecres els populars han tingut por. Davant de la llarga i brillant intervenció d’Irene Montero –centrada en la corrupció–, davant del mesurat discurs d’Iglesias i de les objectives mostres de desgel ofertes pel portaveu socialista Ábalos, els conservadors espanyols han oposat primer el discurs de sempre de Mariano Rajoy (que va decidir pujar a la tribuna, tirant així pel terra tota la estratègia de menyspreu de les setmanes anteriors), i després directament el discurs masclista d’un Hernando que s’ha limitat a parlar de Veneçuela. No vol dir que el pacte entre les esquerres estigui fet –pel mig hi ha un congrés transcendental del PSOE els propers dies, amb totes les seves possibles derivades, així com la capacitat de gestió de la nova fase per part de Podem i les confluències–, però si que vol dir que la possibilitat que el PP quedi arraconat, més tard o més d’hora, és ben real.

La segona, té a veure amb els propis continguts de la moció: corrupció, polítiques socials i plurinacionalitat. Poques vegades els temes que preocupen el debat al carrer han estat tan nítidament presents dins d’un aula parlamentària. La gran virtut de la moció ha estat la manera –potser fins i tot inesperada–, en la qual s’han escollits temes, temps, accents i formes amb les quals s’ha dut a terme aquesta iniciativa parlamentària. Parlar de corrupció de la manera descarnada i geomètrica en que s’ha fet, teixir el relat de com s’ha utilitzat la crisi econòmica per a una laminació perillosa dels drets socials té un valor que va molt més enllà de la freda aritmètica provisional d’aquesta conjuntura. Verbalitzar vol dir crear. I això és cert també per l’altre concepte estrella d’aquell debat, suscitat –com no pot ser d’una altra manera–, per a l'anomenada qüestió catalana: plurinacionalitat. Concepte que encara està tot per concretar, però que emergeix com la prova fefaent que la política estatal en més o menys mesura està transitant cap a un reconeixement de la realitat social i col·lectiva.

I aquí es poden fer algunes consideracions relatives a la política catalana i a la seva relació amb allò que s’ha vist en els calorosos dies d’aquesta setmana a la carrera de san Jerónimo. La primera té a veure amb la actitud dels grups catalans a Madrid: si En Comú Podem va ser una dels impulsors de la moció i ERC ha demostrat (amb una brillant intervenció de Joan Tardà) que ser independentista no inhabilita a participar activament d’un possible canvi a l’Estat, l’abstenció del PDCat ha tornat a fer evidents les contradiccions dels hereus de CDC. Mentre parlen d’una presumpta insubornable oposició a les polítiques del PP, eviten col·laborar amb qui està plantejant expulsar Rajoy del poder. Si a això s’afegeix l’episodi de la elecció de la president de les Corts, el decret de l’estiba, i més recentment l'objectiva convergència amb els conservadors espanyols en el cas de la acusació de CDC en al cas Palau –no s’oblidi que el PDECat la va poder evitar gràcies a la absència dels representants del govern en la reunió decisiva del Consorci de la institució–, es possible resseguir els trets d'un entente que no per ser més tàcita deixa de semblar substantivament cordiále.

La segona fa referència a l’impacte del debat en la societat catalana, que ha estat significativament alt: qui pensa que allò que ha passat a Madrid a Barcelona (o a Palamós, o a Salou, posem pel cas) no interessa, s’equivoca, i molt. La desafecció amb una certa política espanyola, i fins i tot el legítim desig d’una separació política, no implica el desinterès amb les perspectives de canvi a l’Estat. Qui parla massa a la lleugera de desconnexió hauria de tenir-lo present.

Finalment, també s’haurien de revisar certes anàlisi sobre la “degradació” de la democràcia a l’estat espanyol, amb tota la narrativa justificativa que se’n deriva. És ben cert que el govern del PP  ha demostrat i està demostrant tots els límits d’una cultura democràtica deficient. És ben cert alhora que l’exercici democràtic de fiscalització que s’ha fet a Madrid aquesta setmana fa molt, potser massa, que a Barcelona no es fa.