Si aquest fos un final d'agost normal, a hores d'ara, a la premsa, ja començarien a aparèixer aquells reportatges de tendències en què s'explica la Síndrome de la Tornada a la Feina i estupideses similars. S'il·lustrarien amb fotos d'emprenedors morens, però fatigats, pobrets, i tot de psicòlegs de pa sucat amb oli ens dirien que és normal que aquests dies ens costi tornar al ritme laboral. També s'hi escolaria algun testimoni ben dramàtic i entre tots ens detallarien els símptomes de l'STF: ens costa llevar-nos al matí, no estem avesats a concentrar-nos, ens oblidem d'algunes de les tasques a causa de la desconnexió estival... Ho llegiríem i ens sentiríem d'allò més compresos per la nostra fatalitat d'haver de tornar a les obligacions diàries. El nostre insomni, els nostres nervis, la nostra desmemòria tindrien nom i recepta: ansiolítics o infusions asiàtiques, tan se val, el cas és vendre. Hi ha vides buides que consisteixen a comptar els dies que falten perquè arribi el cap de setmana. Si a això hi ajuntem que ahir es va acabar la nova temporada de Game of Thrones de manera catastròfica i ja no tenim cap al·licient per al dilluns fins d'aquí a dos anys, la tragèdia està servida.

No descarto que un dia d'aquests ens trobem alguna d'aquestes perles periodístiques per mantenir el nivell d'autocomplaença que ens mereixem els qui vivim en aquest racó de món ben peixadets i remimats, però ho dubto. L' hòstia col·lectiva que hem rebut aquest agost ens ha fet tornar a la realitat de manera sobtada. Després de l'atemptat, ha estat com si ja no poguéssim tornar de vacances i les esgotadores discussions posteriors entre banderetes amb més o menys ratlles i estrelles han acabat d'apallissar-nos. El paradís, aquest cop, no ha durat ni el mes de vacances. Encara no som al setembre i ja estem a ple rendiment de crispació i ni les solucions balsàmiques habituals en forma de frivolitats diverses -estil reportatges de tendències- no aconseguiran tornar-nos a aquella adolescència eterna en què estàvem ficats. Sí, a nosaltres també ens havia de passar.

L'endemà de l'atemptat, vaig rebre mails d'amics mexicans mostrant la seva solidaritat. Em va sorprendre un que provenia de Ciudad Juárez on fa anys vaig anar a fer una lectura. Per a ells, la violència ja és la norma i em va saber greu aquesta desmesura. Nosaltres som a temps de frenar-la? Evidentment que no, i el clima d'escalfament que es detecta en les tribunes d'opinió i a la xarxa no hi ajuda gens. L'únic que em ve al cap aquests dies per fugir d'aquest ambient que balla entre l'autoglorificació i la confrontació és una evidència: Que poc immortals que som i que fàcil que ens és oblidar-nos-en!