Una de les paradoxes del "procés" és que en aquests moments, com més es parla d'autogovern, menys aquest s'exerceix. Observem, a mode d'exemple, com la desacceleració de l'activitat legislativa a Catalunya és evident a partir de 2010 i arriba a la cota més baixa durant l'actual XI Legislatura. Des del seu inici només s'han aprovat 3 lleis de caràcter menor: la pròrroga del Pla Serra Húnter sobre contractació de personal docent-investigador (que, per cert, compta amb l'oposició majoritària de la comunitat universitària); i dues normes que modifiquen aspectes no massa rellevants en matèria tributària i financera. Malgrat les limitacions de qualsevol dada agregada, el nombre de lleis aprovades és un bon indicador per mesurar l'acció de les institucions. Així doncs, es constata que si bé durant el període 1980-2010 hi ha una certa estabilitat en la producció legislativa, amb l'aprovació d'unes 20 lleis per any (19 en l'era Pujol i 20,4 durant el tripartit), als darrers 6 anys la mitjana se situa en 11,8. Les explicacions poden ser varies i per tal de trobar-les convé una mirada al període.

El primer govern de Mas, "el govern dels millors", es construeix a partir d'un caràcter marcadament neoliberal. Modificant algunes premisses del pujolisme, es presenta com alumne avantatjat en l'aplicació de polítiques d'austeritat i propostes de reducció de l'Estat. L'adopció d'aquestes mesures es fa per opció i no per obligació, com així és després del marc discursiu de les diferents conselleries i president. En aquest context, el Parlament de Catalunya aprova la llei "omnibus" que anul·la un alt nombre de mesures que havia impulsat el tripartit amb la finalitat de contribuir al govern de l'economia i la garantia de drets socials (aquells "excessos interventors del tripartit"). Amb una sola llei s'introdueixen modificacions en un gran ventall d'àmbits sectorials. I de manera general, un cop desmuntat part del llegat anterior, la reducció de l'activitat legislativa va vinculada a l'opció ideològica d'aquest govern. No és d'estranyar el suport que rep per part del PP durant el període.

El segon govern de Mas suposa l'adopció de les tesis independentistes i l'abandonament de les apostes més desreguladores, en part per l'impacte de l'acció dels moviments socials, en part per la necessitat de pactar amb ERC. El canvi és substantiu: en el relat l'austeritat ja no apareix com a convicció sinó com a obligació (de Madrid, de Brusel·les...). Per comprendre aquest gir cal recordar que durant els anys anteriors es produeixen importants mobilitzacions de dos tipus - sobiranistes i en contra les retallades - , així com també irromp 15M. Mentre la revolta ciutadana a l'estat espanyol construeix una genèrica disputa entre elits i poble, a Catalunya també hi està present la defensa de drets socials. Encara que la X Legislatura són els anys del nou període amb presidència convergent (2010-16) que s'aproven més lleis (15,7 anual), encara es tracta d'una xifra bastant per sota de la mitjana. Hi ha dos factors que poden explicar aquesta dinàmica i que s'aguditzen en el període següent. 1) La intel·ligència del partit de govern i de les conselleries es posa al servei de la causa independentista, perfilant la futura república independent i simplement gestionant l'autonomia actual. 2) El govern en minoria necessita acords amb altres partits, de manera prioritària amb ERC, i per tant cal consensuar mesures que puguin ser aprovades per diverses forces polítiques.

El govern Puigdemont, sortit després d'unes eleccions que els partits independentistes van dibuixar com a plebiscitàries, està conformat per l'ex CIU i ERC, i amb el suport de la CUP. L'únic que uneix aquests partits és un horitzó d'independència. A més, des d'un primer moment no ha existit confiança entre els tres actors. Així doncs, l'activitat del Parlament ha quedat pràcticament reduïda a l'agenda nacional i s'ha aguditzat la destinació de recursos humans a aquesta agenda a l'executiu. A més, degut a la falta d'entesa i empatia entre partits així com també la lògica de competència en un moment de reconfiguració d'un nou sistema de partits, la situació d'ingovernabilitat és palpable des del mateix post-27S. És molt complicat que la majoria actual pugui arribar a acords en un gran ventall de temes que tenen a veure amb l'eix ideològic. Cal afegir la tensió que introdueix el fet que 32 mesures legislatives (algunes impulsades per iniciativa popular) estiguin recorregudes al TC.

A Catalunya havia existit un cert consens entre els actors polítics en fer funcionar la maquinària executiva i legislativa a ple rendiment. El país s'havia anat autodeterminant dia a dia amb la hiperactivitat de les seves institucions. Tant és així que amb les competències transferides – i la seva interpretació extensiva – s'ha pogut dibuixar un règim de benestar propi i un model català en polítiques comunicatives, penitenciaries o de planificació territorial per posar alguns exemples. Però contra tot pronòstic des d'aquell 2010 en què comença l'onada sobiranista sembla que aquesta locomotora que corria a tot drap s'ha anat aturant. Potser tant teoritzar sobre sobiranies futures - exercici útil i necessari - els i les nostres representants s'han oblidat de posar en pràctica l'exercici de sobiranies en l'aquí i l'ara.