En una nova volta de sènia, Artur Mas ha contestat les preguntes obsessives a l’entorn de l’eix de sempre. Aquesta vegada ha estat el remot Luis del Olmo qui ha mirat de traure vés a saber què del president de la Generalitat. I en part ho ha aconseguit, perquè sap més el dimoni per vell que per vermell. Afirma ara Mas que el seu govern podria proposar als catalans més d’una consulta. És a dir, no només la sobiranista estricta, sinó qualsevol altra a l’entorn d’una nova proposta de Mariano Rajoy. Per exemple, el concert econòmic. O el desconcert. El mateix president es va respondre argüint que no confiava gens en l’eventualitat d’una cessió semblant per part de Rajoy. Perquè no hi ha cap líder polític espanyol que sigui només hàbil. Ha tornat a quedar demostrat en l’absurda cimera del PSOE, que el PSC ha volgut projectar com “la gran notícia”. Tal com va fer amb el darrer pacte fiscal.

Si fossin molt hàbils fa temps que haurien dissolt el catalanisme. I els catalans. I si fossin només un pèl hàbils, Catalunya no seria on és. Si el PP fos hàbil, per exemple, no hauria recorregut l’Estatut d’Autonomia. Es digui el que es digui, ara hi hauria vigent un Estatut més o menys com l’anterior i gairebé ningú s’hauria irritat nacionalment. Si fossin només un pèl hàbils, el ministre Wert no hauria presentat cap reforma educativa amb l’única intenció de falcar la immersió del castellà en l’ensenyament català i evitar que vagi tan balder. Si fossin només un pèl hàbils, Mariano Rajoy no hauria enviat com a delegada a Catalunya una autoritat colonial amb la intenció de fer guerra total als indígenes i encendre més encara el foc de la revolta.

Si fossin només un pèl hàbils, dirigents del Partit Popular de Catalunya intervindrien en tots els debats que es perpetren en les televisions públiques i privades espanyoles amb l’única intenció d’escarnir o criminalitzar l’independentisme, i rebaixarien les atrocitats que deixen anar periodistes o polítics amb ganes de liquidació. Sense declarar-se més que autonomistes, però entenent la realitat, els populars catalans podrien rebatre tots els insults i apareixerien als ulls de la gent sensata d’aquest país com uns conciliadors. No competirien amb el cada dia més neofalangista Partido de la Ciudadanía per veure qui estaca la bandera espanyola més gran, sinó que es convertirien en un lligam sensat amb Espanya.

Si fossin només un pèl hàbils, hi hauria consulta a Catalunya sobre un nou finançament que rebaixaria la coïssor i reduiria pretensions. Però, és clar, si fossin un pèl més hàbils, no serien ells.