El doble sí que esperem veure guanyador el proper 9 de novembre és el sí a dues preguntes que des del món empresarial veiem clares. La primera és si volem esdevenir un estat independent, i la resposta clara és “sí”, només així podrem dotar-nos les empreses de les eines imprescindibles en el segle XXI per competir en una economia global. Però certament ens cal una segona pregunta que des del CCN fa anys que pregonem. I és si volem un estat per construir un model econòmic diferent. La resposta és evidentment “sí”. Un nou Estat català s’ha de correspondre amb un model de país adaptat als nous temps, modern i avançat, sense massa apriorismes. Un Estat català que tingui en compte les nostres virtuts i també els nostres defectes, però que sobretot cerqui el benestar de la seva gent a través del desenvolupament dels valors que ens són propis. A partir del 10 de novembre tot es pot plantejar, i de fet caldrà ser molt autoexigents per portar a terme tots els canvis que calgui amb la finalitat darrera que tot just acabo d’apuntar: el benestar dels catalans.

Aspectes com la relació entre treballadors i empreses és clau al segle XXI i ha de ser un dels fonaments més importants del canvi de model que s’acosta. En una economia oberta com la nostra, amb un nivell d’exportació líder al sud d’Europa, i un turisme també líder al vell continent, cal apostar per estratègies win-win (guanyar-guanyar) entre el sector empresarial i els treballadors. I això passa sense dubte pel replantejament de l’actual model espanyol de patronals i sindicats. Avui el que cal és anar junts per aconseguir més inversions estrangeres, per ser més competitius sense haver de recórrer a la reducció salarial o de serveis socials, a ser capaços d’aprofitar tot el potencial creatiu d’un poble que ha fet grans aportacions a la història de la humanitat i que avui encara es poden veure en el món de la cuina, els esports i molts sectors empresarials on els catalans som punters, com la biomedicina o la farmàcia.

Un altre aspecte clau del nou model serà la internacionalització i innovació com a base principal de l’èxit econòmic del nostre país. Caldrà plantejar un gran repte nacional com ara que totes les empreses productives exportin un mínim del 50% del que produeixen, i que l’administració vetlli perquè es pugui assolir aquest objectiu. Estic convençut que la major part de les empreses  poden assolir-ho en pocs anys. Pel que fa a la innovació, cal emmirallar-nos en països nòrdics però adaptat-ho a la nostra idiosincràsia. La inversió en I+D+i cal situar-la a nivells molt superiors als actuals, però a part caldrà també desenvolupar programes per a les empreses basats simplement en el desenvolupament de la creativitat col·lectiva de la pròpia empresa i també dels sectors mitjançant clústers.

Finalment, com a país hem de fixar-nos un objectiu econòmic nacional que actuï de motor per accelerar el benestar col·lectiu. Aquest repte podria ser el del poder adquisitiu mesurat en renda per càpita. En aquesta línia, el repte a mig termini, en vista al 2020 és que els catalans assumim una renda propera als 35.000 euros/anuals, un xifra que és un 30% aproximadament superior a l’actual. Aquest és un objectiu possible; difícil, però assumible. Depèn de tots nosaltres un cop els polítics, amb la nostra ajuda, hagin fet el pas previ: l’assoliment d’un nou estat.