En el sentit antic, el cínic és una mena de Sòcrates radicalitzat que frueix posant el món de cap per avall. És un explorador dels límits artificials de la societat: de les seves convencions ridícules i les hipocresies. Vaja, que el cínic autèntic és un gos rabiós contra l’establishment i els gossos guardians que el sostenen. Però no em refereixo al cinisme original, sinó al cinisme d’ara: el cinisme modern. I la meva pregunta és: som cínics en el sentit modern de la paraula?

Segons Sloterdijk, el cínic modern practica el menfotisme més bèstia imaginable contra la Veritat. Sí, això de la Veritat sona pel cap baix presumptuós a les orelles actuals. Potser rònec i tot. A qui interessa avui la Veritat? Però existeix? No serà cosa del passat?

Però no. No ho és, cosa del passat. David Roberts ha encunyat amb encert el terme “postveritat” precisament per criticar els excessos dels discursos que manipulen l’opinió pública. I ara “postveritat” és trending topic. Hannah Arendt denunciava la tergiversació dels fets pròpia dels totalitarismes; és a dir, la negació-creació de fets en funció dels interessos (ideològics!) del Partit. Al CCCB es va organitzar el passat 18 de desembre una conversa entre Fina Birulés i Martine Leibovici (Hannah Arendt: l’art de llegir el present) en la qual va aparèixer justament aquesta qüestió. El totalitarisme postfactual és condemnable.

Ara bé, el cínic modern no pensa pas que la postveritat sigui condemnable. Més que res perquè parteix de la base que no hi ha Veritat. I esclar: si no hi ha Veritat, és absurd indignar-se per la profusió de “postveritats”. El cínic modern no se sent enlloc com a casa. Desmenjat, és un nihilista coherent i extrem (Houellebecq). Ha portat fins a les últimes conseqüències allò tan nietzschià (i tan guai) de la mort de Déu i ara resulta que no sent respecte per res. És un personatge que s’emmascara i provoca i escarneix les ànimes càndides. És el cunyat que sempre havies temut.  

Si el cínic modern fes política, distingiria primer entre un “discurs intern” i un “discurs extern”. A la manera de Maquiavel, es forjaria una imatge per simular i dissimular el “discurs intern” a partir de “discursos externs” que fossin de bon escoltar. Bàsicament, diria el que la gent vol sentir. En l’oceà simulat de l’efímer, navegaria sempre amb el vent a favor. I si fes falta, fins i tot estaria disposat a canviar de “discurs intern” per tal de continuar acaparant el poder. I ho explicaria sense problemes.  

Uns ciutadans cínics en el sentit modern de la paraula no s’esglaiarien ni trobarien especialment greu aquest comportament del polític cínic. Al cap i a la fi, dirien, tots els polítics són iguals. Agrairien, de fet, un polític que manifestés amb total sinceritat que practica un cinisme d’aquestes característiques. Argumentarien que el polític de la postveritat és millor que els altres polítics en la mesura que no pretén quelcom tan ostentós com defensar una Veritat. Els ciutadans cínics votarien massivament el polític cínic i pensarien que la resta de ciutadans són uns ximples.

El polític cínic podria afirmar un dia de desembre que l’escalfament global del planeta pel qual havia de pagar el seu país ric (i imperi mundial en decadència) podria servir per protegir del rècord de fred a l’hivern que s’ha batut a la costa est d’aquest país. El polític cínic podria indultar un expresident culpable de crims contra la humanitat per tal de conservar el govern i impedir una destitució a mans de l’oposició amb una ràpida aliança amb els partidaris de l’antic governant. Els casos de corrupció no passarien mai factura al partit del polític cínic. I per últim, el polític cínic podria contradir-se alegrament i exclamar que sempre són els altres els que es contradiuen. Però que de fet contradir-se és divertit. I tots li riuríem la gràcia.

És reconfortant viure un món tan allunyat d’aquest cinisme.