És bo que els polítics siguin a les xarxes socials. Els fa accessibles i, en certa mesura, més transparents davant dels electors. Els mantenen informats I, sovint, els impliquen. Sovint se’ns ven la decisió dels polítics d’acostar-se a la gent mitjançant les xarxes socials com una concessió, com una virtut que hem d’agrair, especialment si són ells mateixos els que gestionen els seus comptes i no el seu equip de comunicació. No és així.

Els polítics no es fan més accessibles per consideració cap als ciutadans. Ho fan perquè aquests els votin, de la mateixa manera que les empreses participen activament a les xarxes per influir en la opinió que els usuaris tenen d’elles i augmentar les vendes. La participació activa dels polítics a les xarxes socials influeix en la percepció que els usuaris tenen d’ells, en la seva reputació política i més enllà de la política, i això repercuteix en els seus resultats electorals. Ni tan sols els usuaris corrents de les xarxes hi participen activament perquè sí. Ho fan per incidir en la imatge que els altres tenen d’ells, i això pot repercutir en el seu ego, les seves opcions professionals o totes dues coses.

Però perquè la relació entre participació a les xarxes i resultat sigui positiva, cal, no només saber comunicar, sinó conèixer bé la xarxa, i no tothom en sap. Per això no tots els polítics estan capacitats gestionar els seus comptes de Facebook o de Twitter, o no tots els community managers són bons. Si coneixes bé què significa ser a la xarxa, per exemple, sabràs que, de la mateixa manera que un usuari insatisfet amb un producte adquirit a Ikea transmetrà a Ikea el seu malestar en un grau variable de benvolença, un usuari descontent amb el teu discurs actuarà amb tu de la mateixa manera. Perquè, a la xarxa, tots som productes, ens agradi o no. Si no hi estàs d’acord, no hi juguis.

Per això resulta ridícul el discurs victimista d’alguns polítics (entre ells Joan Coscubiela, Albano-Dante Fachin o Andrea Levy) quan reben insults a la xarxa. Dramatitzen, donen visibilitat als insults repiulant-los encara que provinguin de comptes de sis seguidors els insults dels quals no tenen cap repercussió. Comptes que bé podria gestionar qualsevol. Ens imaginem que això ho fes Ikea amb un usuari descontent d’una prestatgeria que els insultés a Twitter?

Si feu servir la xarxa, benvolguts polítics, cal que n’assumiu els riscos, perquè bé que us agrada rebre’n els efectes positius. Si no sabeu comunicar en xarxa per maximitzar-ne els beneficis, deixeu la gestió dels vostres perfils en mans de persones especialitzades. Potser no donareu la sensació de ser tan accessibles (tot i que hi ha bons community managers que poden arribar a ser-ho per vosaltres), però controlareu millor els efectes de la vostra comunicació minimitzant els efectes negatius que tant us molesten, i tindreu més temps per fer el que realment s’espera de vosaltres: fer política. No us feu les víctimes perquè, en última instància, ningú no us obliga a ser-hi, a la xarxa. Si no us compensa, marxeu. Si hi sou és perquè us interessa.