Un d’aquests pactes tàcits de la Transició que han servit per pastar el país va ser el d’àmbits lingüístics: el català seria hegemònic en tres espais delimitats, l’escola, els mitjans públics i la política. Tres àmbits simbòlics. Llavors van passar dues coses: que cada cop que el català ha pretès fer camí fora d’aquests àmbits l’espanyolisme s’ha rebotat; i que, des de fa uns anys, l’espanyolisme intenta ficar el castellà allà on el català és hegemònic. Tenim sort: al País Valencià directament ho van prohibint tot. Així el PP i C’s han portat el castellà al Parlament sense cap necessitat i ara plantegen la batalla de l’escola. La plantegen i la guanyen de pura prepotència: els tribunals valen més que el Parlament. Preparem-nos perquè la següent operació serà obligar per llei els mitjans públics –si sobreviuen a la rebequeria  dels seus treballadors i la poca mà esquerra dels directius: ja sé que dient això me la jugo- a emetre en castellà. També en castellà, diran, perquè no sembli tan brutal.

El que acaba de consagrar la instància judicial és que el dret d’un castellanoparlant preval sobre el dret de 24 catalanoparlants. Una qüestió de jerarquia, establerta en l’article 3 d’aquesta Constitució que alguns branden com una espasa de foc. Ja poden els 24 alumnes desproveïts dels seus drets anar al mateix tribunal a reclamar que la classe sigui com sempre, que la voluntat de l’únic alumne castellà s’imposarà. Espanya és això.

El que s’acaba de consagrar és la mort de l’autonomia. El programa del PP s’imposa a través dels tribunals, a través de la història peculiar que difon la llei Wert, a través de les denúncies de 17 famílies repatànies a un model de convivència que ha funcionat sense esquerdes. Ah, és clar: l’escola manipula, l’escola fa indepes. Perdó, un altre cop s’equivoca: l’escola fa catalans. I els catalans es fan indepes precisament perquè a l’altra banda de la taula hi és vostè, rígid, prepotent, amb el seu odi a la diferència, a la singularitat. A Catalunya.