"Amb aquesta llei s'acostumaran a fer el que els doni la gana". L'afirmació la fa un senyor que conversa amb un altre en la terrassa d'un bar a propòsit del projecte de llei sobre llibertat sexual que pretén portar el "només sí és sí" al codi penal. El comentari és simptomàtic del monstre del masclisme que impregna cada racó de la nostra societat i de fins a quin punt el monstre vol seguir sent monstre i reacciona agressiu cada vegada que el moviment feminista li planta cara. És a dir, que davant d'una llei que té vocació de protegir les dones de les agressions i l'assetjament, la resposta d'una part dels homes és lamentar que no puguin seguir agredint i assetjant amb total impunitat.  

Parlem clar: evidentment que volem fer el que ens doni la gana, que és precisament el que no se'ns ha permès mai. Volem treballar tranquil·les, anar pel carrer sense por, vestir-nos com ens plagui. Sobra aquella mà de més quan ens saludeu o el veredicte gratuït sobre si hem guanyat o perdut pes. No teniu llicència per tocar ni per opinar sobre el nostre físic. No som aquí per satisfer-vos ni per cuidar-vos perquè seguiu mantenint uns privilegis que vosaltres mateixos us heu pres i que, per una qüestió de justícia, no us pertoquen. El masclisme s'alimenta de la supeditació de la dona; el feminisme busca democràcia. 

Per poder fer el que ens dona la gana, venim a impugnar-ho tot. Ni volem ser tractades com a éssers destinats exclusivament a la reproducció ni volem ser súper-dones abocades a ser perfectes en la feina i a casa. Quina trampa del patriarcat el patró de dona aplaudida per ser capaç d'arribar a tot i d'anar traient la llengua, esgotades, per seguir perpetuant un sistema desigual. Òbviament, les cures i la casa també són cosa vostra, a nivell executiu i també la càrrega mental que implica, així que no ens pregunteu més com conciliem. En tot cas, pregunteu-vos vosaltres si esteu contribuint o no a retallar els nostres drets. 

Volem, simplement, ser lliures per decidir què fem i com sense sentir-nos jutjades ni fer renúncies. Viure sense el sentiment de culpa que ens oprimeix sense treva perquè potser se'ns acusa de dedicar massa temps a la nostra professió i se'ns diu que hauríem d'estar més a casa o perquè, per contra, la dedicació a les cures que la societat ha fet que assumim ens ha fet perdre oportunitats laborals. Per descomptat que no ens dona la gana cobrar menys ni acceptar que, per una mena de gràcia divina, sou més capaços o més intel·ligents. Resulta que vosaltres teniu dret a la mediocritat mentre a nosaltres se'ns exigeix l'excel·lència. 

Els exagerats sou vosaltres. Resulta que ara hi ha una colla d'ofesos que se senten "atacats" pel feminisme. Pregunteu-vos per què i reviseu les dades que argumenten la indignació acumulada, potser aleshores la pregunta que us fareu és com hem trigat tant en fer front a aquest escàndol. I no, no hem vingut a ser tampoc connivents ni a compadir-nos de les actituds paternalistes ni de les bones voluntats. Si estem enfadades, ho estem amb raons de pes i perquè tenim la determinació d'acabar amb aquest greuge històric. Si una cosa hem après és que el masclisme està també dins nostre i ens revisem cada dia per deconstruir-lo. 

No teniu alternativa: hem decidit que els vostres draps bruts ja no es renten a casa. Els brandarem a tot i a dret i col·lectivament perquè hem après que és fent xarxa i escoltant-nos des de les diferències que ferim el monstre. Senyors que us sentiu ofesos, o sou còmplices de la desigualtat estructural o contribuïu a revertir-la. No esperarem més per poder fer el que ens doni la gana. Aneu-vos-hi acostumant vosaltres, en tot cas.