La impugnació i suspensió per part de l’Estat espanyol i el Tribunal Constitucional han donat al 9-N tota la càrrega política que el Govern d’Artur Mas, amb la seva marxa enrere en l’aplicació del decret per fer la consulta –tot acatant l’anterior suspensió del TC- havia perdut en diluir-se en una “procés participatiu”. La participació i la mobilització en serà la clau d’un procés que va començar en el poble i serà la mobilització del poble la que desafiarà la legalitat espanyola i les estructures del règim monàrquic.

Aquest 9-N és, doncs, un pas cap a la ruptura democràtica dins d’un Estat espanyol que és incapaç de donar una sortida democràtica a la voluntat abastament majoritària de les ciutadanes i ciutadans de Catalunya de ser protagonistes i decisius en com i quines han de ser les relacions amb l’Estat espanyol. És cert que el 9-N no generarà un “mandat democràtic”. L’Estat ha tingut la capacitat de bloquejar un procés deliberatiu i el govern català ha decidit acatar al TC i la legalitat espanyola, però la voluntat d’exercir el dret a decidir continua creixent i el diumenge seran molt i moltes els que es rebel·laran contra unes lleis que intenten impedir l’exercici de drets fonamentals com el de la llibertat d’expressió i participació.

Per això resulta incomprensible la posició d’aquells que dient-se d’esquerres es quedaran al sofà veient-ho per la TV... indiferents i suposadament neutrals com el PSC, en una actitud nècia que prefereix mirar el dit en comptes de la lluna. A tots ells ja els va retratar el poeta Gabriel Celaya: “Maldigo la poesía concebida como un lujo , cultural por los neutrales que, lavándose las manos, se desentienden y evaden. Maldigo la poesía de quien no toma partido hasta mancharse”

Per tant, aquest 9-N és de totes i tots, dels qui s’expressaran amb la papereta del “no”, del “sí-no” i del “sí-sí”. Fins i tot d’aquells que votin en blanc o simplement introdueixin a l’urna el que vulguin. El termòmetre del 9-N està en la quantitat de gent que decideixi posar-se dempeus i rebel·lar-se contra aquest Estat antidemocràtic, autoritari i negador de drets.

Per això l’opció del “sí-sí”, ara i aquí, encara pren més força, tot sent conscient que la independència no resolt res per sí mateixa, com no ho resolt a Grècia o Itàlia. És imprescindible canviar la correlació de forces en el que és una mateixa lluita per les llibertats nacionals i els drets socials en un context de capitalisme globalitzat cada cop més incompatible amb una democràcia basada en el poder i sobirania del poble. I, naturalment, el meu “sí-sí” està molt més a prop del “sí-no” d’en Joan Mena o en Joan Herrera que l’entenen com una eina per a la “ruptura democràtica i procés constituent” que dels qui no volen independitzar-se de La Caixa.

Aquí us deixo, breument les “meves” sis raons:

Un “sí” per la República Catalana, que la vull lliure i social, sobirana i solidària, independent o lliurement federada amb  altres repúbliques a Espanya, Ibèriques, dels Països Catalans o d’Europa.

Un “sí” perquè el poble decideixi. Per exercir la democràcia directe i participativa que empoderi a la ciutadania i faci néixer una nova relació entre els pobles.

Un “sí” a la llibertat, la igualtat i la fraternitat entre els pobles. Mai més un poble al servei d’una Constitució, volem la Constitució de la República Catalana al servei del poble.

Un “sí-sí” perquè vull guanyar l’hegemonia social de les esquerres i posar el poder al servei  de les classes populars enfront d’aquells que no volen independitzar-se dels poders econòmics, no volem X. Sala-Martin de ministre d’economia.

Un “sí-sí” contra les polítiques d’austericidi exercides pels governs de Mas i Rajoy i contra la mercantilització i privatització dels drets socials

Un “sí-sí” de ruptura democràtica i per enfortir els processos constituents a Catalunya, l’Estat espanyol i Europa. Res aproparà més la República als pobles d’Espanya que exercir el dret a decidir, a decidir-ho tot i res aproparà més la llibertat en peu d’igualtat als pobles d’Espanya que la proclamació de la sobirania i la independència de Catalunya .

Ah! I jo votaré per... Andreu Nin!