L’agressió a Pere Navarro, atacat per una feligresa a la porta de la seu de Terrassa sense que encara ningú en sàpiga les causes, ha centrat el debat en la hipotètica “crispació” que viu i pateix Catalunya com a conseqüència de l’“escalada sobiranista”. L’alternativa que proposen els qui la denuncien és la resignació. La resignació de la majoria de la societat catalana, que hauria de renunciar a resoldre democràticament una diferència nacional evident. Una discrepància que divideix la societat com pot fer-ho qualsevol altra –per exemple, l’avortament, que alguns veuen com “un crim” i uns altres com “un dret”- i que s’hauria de resoldre amb maduresa democràtica a les urnes. És allà on les urnes no acaben de funcionar que la “crispació” pren carrers i ànimes.

A recer de les declaracions posteriors de Pere Navarro han anar aflorant uns altres “agredits”. Com ara el periodista Paco Marhuenda, que ha denunciat que no pot anar a una segona residència que té a Pals perquè la gent l’insulta i l’empeny, o el ministre d’Interior, Jorge Fernández Díaz, que diu que va patir un atac semblant el passat mes d’abril. També a la porta de missa?

Més enllà de certes declaracions aprofitades, que fan somriure, potser sí que cal debatre a fons la crispació social. Qui la promou, qui l’atia i qui la pateix. És cert, per exemple, que el Partit Popular a Catalunya pateix de fa any la intransigència d’alguns dels seus detractors. No ha hagut de ser fàcil per a Alejo –abans Aleix- Vidal-Quadras, per al mateix Jorge Fernández Díaz o per a Alícia Sánchez-Camacho suportar estoicament les conseqüències de la pròpia militància. Caldria parlar-ne molt seriosament, perquè podria ser que alguns dels qui l’han atiat es queixen quan ells la pateixen en les pròpies carns. Fins a quin punt el PSC, per exemple, no ha estigmatitzat socialment les idees i les conviccions del Partit Popular? Potser ells diran que no ho han fet mai. De debò s’ho creuen? Entre l’alta temperatura i l’incendi del discurs polític només hi ha un pam, que sovint es traspassa amb excessiva inconsciència.

Però igualment es pot parlar del PP. Del discurs abrasiu de la premsa que s’hi identifica més contra els seus rivals polítics, els sindicats, les feministes... Durant anys i anys, per exemple, un valencià que només reconegués la unitat de la llengua es jugava la pell. El discurs anticatalanista del Partit Popular ha estat efectiu i letal. Com pot tractar la gent del carrer un “renegat” o “un traïdor”? Com es tractava abans a un leprós? El president de la Generalitat valenciana i alguns dels seus consellers han recuperat ara el discurs de l’acusació, de l’estigmatització, dels “pancatalanistes”. Com que veuen l’hegemonia política en perill han tornat a començar a dir que tota l’oposició se subordina “als interessos d’una altra comunitat”. Són ben conscients de les conseqüències històriques que han tingut acusacions semblants. Ells mateixos les van sembrar. També ells en van recollir els fruits polítics.

Per això, quan ara es parla de crispacions, de tensions, d’agressors i d’agredits, qui més qui menys hauria de fer examen de consciència. D’entrada, els agressors només veuen agressions quan ells són agredits.