Per si no en teníem prou amb les guerres fratricides, no ja entre ciutadans independentistes i no independentistes, sinó entre independentistes d’un bàndol i de l’altre (i del de més enllà), ara ens hem trobat amb una nova i emocionant contesa, la que enfronta als qui defensen que cal moure peça per al català a la llei Audiovisual que es maquina a Madrid i els qui això ho troben ofensiu perquè tot allò que no sigui la república sempre serà una bagatel·la vergonyosa. D’una divisió, a l’altra, i una més encara, en pas ferm i decidit cap al debat nacional infinitesimal.

L’última cosa que necessita la llengua catalana és precisament això, que se l’associï a la discussió malaltissa i a l’esbroncada. Que pugui ser percebuda com aquella parla que sempre fan anar persones molt emprenyades, que s’enreden en odis tribals en bucle mentre el món continua girant (i parlant, potser, en castellà). Una llengua, a més, la projecció audiovisual de la qual ara desperta, sobtadament, reaccions de menyspreu per part d’aquells que n’havien fet sempre una qüestió de vida o mort (alguns eren els més contraris, per exemple, a la idea una república catalana oficialment bilingüe). I que s’arriba a fer anar com a arma de desgast del rival polític sense cap escrúpol, de tant que se l’estimen. Quina ànima càndida que, de bona fe, pretengui acostar-se al català, pot entendre-ho? L’espectacle que ens reserva aquest país posa cada cop més a prova el nostre sentit de l’humor.

Fa anys que parlàvem de la conveniència de despolititzar la llengua, idea que ja llavors provocava escarafalls de rebuig en nom de la militància patriòtica. Distanciament de la política en el sentit de l’adscripció ideològica: que parlar català no representés que votes unes sigles o unes altres; que fos patrimoni de tothom. Però al llarg del procés sobiranista s’ha produït un fenomen doblement desfavorable: l’independentisme ha descuidat la llengua perquè tota l’atenció la reclamava una fita més elevada, i alhora, el no independentisme ha tendit a desentendre-s’hi per associar-la a opcions polítiques antipàtiques (potser hi ha qui hi posa una mica de barra en aquest argument, però els fets són els que són).

Ara, la situació és de maniobra difícil, perquè com més cauen els indicadors de la salut del català, més ansietat es genera i més es pot transmetre que és una llengua perdedora, o feble, o portadora d’angoixes existencials, a la qual apropar-s’hi no té cap gràcia ni representa cap avantatge. Segur que les administracions poden fer, a partir d’ara, una mica més del que han fet, però també fora bo que tothom s’asserenés una mica. Soc conscient de la ingenuïtat d’escriure aquesta petició a un article que representa que ha de córrer per Twitter.

El català ha avançat quan, a banda d’un marc legal favorable i una disposició per fer-lo complir, ha estat embolicat de connotacions positives: integració, prosperitat, formar part d’un nosaltres temptador. Les coses han anat bé quan, com deia Jordi Vendrell als anys vuitanta, érem capaços de fer-lo llaminer. La seva història continua sent prodigiosa: la llengua sense Estat propi més important d’occident (o l’única de la seva franja demogràfica cap amunt que no ha estat capaç d’aconseguir-lo).

Un idioma tècnicament regional que, a diferència de la majoria dels altres, no ha quedat reservat a l’esfera de les partides de petanca, sinó que s’hi fa la roda de premsa del Sónar. Ni cofoisme ni derrotisme: desenvolupament i aplicació de les lleis, calma i aixecar una mica la mirada, sisplau, respecte les expressions més barroeres i autodestructives d’aquest partidisme nostre de cada dia.