Segurament ja t’hi hauràs fixat, i potser ja t’està bé. Potser no creus que calgui fer res perquè creus en la meritocràcia. Fins i tot potser penses que és casualitat el fet que la majoria de grups catalans que fins ara han triomfat hagin estat un camp de naps.

Igual creus que certa música, que certs estils, no tenen sentit amb una veu femenina, que fan menys festa, que sempre s’ha fet així. Que quan l’ambient destil·la tranquil·litat o calma ja t’està bé i és que en certa manera això és el que has après. 

Hi ha emissores musicals, que encara ara (si és que tenen una veu femenina presentant), els donen horari de migdiada, de vespre o de cap de setmana. I coses com aquestes perpetuen els rols i estereotips provocant que passin gairebé desapercebuts.

És aquesta misogínia intrínseca la que no et farà adonar que, ben segur, si no ets d’un escàs 1% de la població, prefereixes grups de música on la majoria de membres siguin homes cisgènere blancs perquè són aquests els que han ocupat espais privilegiats en la nostra cultura.

Ens han educat a considerar els homes com objectes d’admiració i les dones com objectes de desig. I, entre dones, a barallar-nos entre nosaltres per poder ocupar els pocs espais de poder que queden. Però ara més que mai cal equilibrar la balança per assolir la igualtat real. I cal arribar-hi amb sororitat i fermesa.

Com a societat hem avançat en aquest aspecte, però encara queda camí per recórrer. El de dalt dels escenaris és un tema que cal visibilitzar. La cultura de la cancel·lació és una utopia i ja ha quedat prou demostrada. 

Analitzar allò que comprem, també quan consumim cultura, és un petit gest que pot canviar molt. I en certa manera és també una forma de potenciar una discriminació positiva. El consum conscient i responsable també demana tenir una mirada amb perspectiva de gènere. 

A Catalunya hi falten dones de cap de cartell i hi sobren trompetes. La nostra cultura necessita dones pilotant festivals. I no un 0,001% a tall de quota. Ja n’hi ha prou de fer purplewashing també amb això. On són les dones als concerts? Darrere la barra servint birres? Venent entrades, fent la producció i netejant els Polly Cleans? I dalt l’escenari? 

I des d’aquest espai vull aplaudir molt fort a totes les iniciatives que d’una manera o una altra heu ajudat a visibilitzar aquest fet. Fent recompte i comparatives d’homes i dones al capdavant dels cartells de festivals. Perquè potser encara hi ha gent que no hi pensa, que aquest fet els passa desapercebut, i que veient les xifres flagrants pensen: ostres, doncs potser sí que n’hi havia per tant. I tant que n’hi ha per tant!