La pobresa mata. L'incendi amb víctimes mortals a la plaça Tetuan de Barcelona, especialment desgraciat perquè hi van perdut la vida un nadó d'un any i un nen de tres, és l’últim episodi d'una realitat tan colpidora com normalitzada. La vulnerabilitat es constata a les estadístiques, però es percep als barris, fins al punt que les cues als bancs d'aliments d'aquest mateix any o el degoteig de comitives de desnonaments queden interioritzades com a fotografies del paisatge. A Barcelona hi ha fins a 645 famílies vulnerables que esperen l'assignació d'un pis de protecció social mentre resisteixen en pensions assignades per l'administració. Són dades d'aquest novembre, un mes que tancarem amb caiguda de temperatures -fred que també ens remet a la pobresa energètica- i titulars de tragèdies com la de Tetuan.

La pobresa mata i les desigualtats engreixen la bossa de pobres. És pertinent situar el focus en les desigualtats -i no només en la pobresa- perquè és un acordió de distància social que s'eixampla o es contrau en funció de les receptes que apliquen els poders públics. Quan moren quatre persones al centre de Barcelona i el nucli familiar, amb dos infants, formava part del radar dels serveis socials de la ciutat -que els prestava suport en alimentació, salut i escolarització per iniciativa pròpia-, cal preguntar-se fins a quin punt és limitada la capacitat d'actuació de les administracions, ja sigui per fons, protocols o reflexos, i com aquests dèficits contribueixen a perpetuar situacions de precarietat. En matèria d'habitatge, els recursos flaquegen perquè les urgències són majúscules.  

Les morts de Tetuan interpel·len els gestors de l'estat del benestar, amb dificultats per garantir l'objectiu bàsic d’una societat avançada: el benestar mínim per sobreviure. Però també hauria de ser una alarma per als ciutadans, que són contribuents i electors. Es pot construir una societat més justa i amb menys desigualtats convertint els impostos en qüestió tabú cada cop que es discuteixen pressupostos o arriben eleccions? És compatible esglaiar-se amb cada nova víctima de la pobresa extrema i apostar per l'immobilisme en la carpeta fiscal? L'estat del benestar exigeix actes de coherència.

La coherència que ha aparcat el conseller Josep Maria Argimon quan, en les últimes hores, ha instat els ciutadans a descarregar-se el passaport Covid amb l'ajuda de la "xarxa de familiars o amics". Perquè les paraules d'Argimon persegueixen evitar la saturació de l’atenció primària, però també indiquen desconeixement sobre la realitat de moltes llars del país. Quan l'administració imposa una mesura que considera beneficiosa per contenir la pandèmia -i el passaport Covid ho és com a incentiu afegit a la vacunació-, ha de garantir que tothom hi pot accedir, sabent les particularitats d'una societat desigual. La bretxa digital ja va deixar molts estudiants al voral durant els primers mesos del confinament. L'estat del benestar respondrà a la seva definició quan no s'oblidi de tots els seus ciutadans, tampoc els que viuen als marges. Sobreviure al sistema no hauria de ser una proesa.