Jo sóc independentista i vull la independència. Això que semblaria una obvietat en qualsevol país normal del món, no ho és a Catalunya. Aquí pots ser independentista, però la independència pot ser la última cosa que vulguis a la vida. Pots llençar per la borda 300 anys de lluita per allò tant espanyol i tant infantil a l’hora del “a ti no te ajunto”. I qui dia passa, any empeny, i aquí no passa res.

Jo penso, i tots els que em coneixen també, que soc una persona de les que es diuen d’esquerres. M’agrada definir-me, per les meves conviccions, com a socialista, tot i que dir-te socialista a Catalunya, significa que hagis d’explicar que ser socialista, no ha de significar irremediablement que siguis del PSC. Soc socialista. Però ja fa molt de temps que vaig aprendre que sense la independència, sense els setze mil milions d’euros, que cada any marxen cap a Espanya i mai més hi tornen, poc o res podríem discutir sobre polítiques socials. Que primer hem de ser independents i després ja decidirem com volem el país que construirem. Que primer hem de ser lliures i després ja ens barallarem sobre dretes o esquerres. Però està clar que no tothom ho ha aprés això. I soc a Reagrupament perquè tinc clar que, és completament necessària una regeneració democràtica real, que acabi ja d'una vegada per totes, amb la corrupció. I per què ho dic tot això? Ho dic perquè mai de la vida m’hauria imaginat, a mi mateix, votant a Artur Mas, i ja ho he fet dos cops. I ho he fet perquè això, apropava el meu país, cap a la llibertat. I ho he fet perquè tinc claríssim que ell no té ni un bri de corrupció. Que si la tingués ja l’hauria tret el govern espanyol per carregar-se’l, que és el que més ganes tenen de fer. Però ara, vuit-centes persones d’un partit, han decidit que el meu vot no val una merda. Ni el meu, ni el de més d’un milió sis cents mil d’altres ciutadans i ciutadanes de Catalunya. Dantesc tot plegat. Imagino que deu ser allò que tant comenten els veterans de la lluita independentista, de que potser els catalans no ens mereixem ser lliures. El mateix que ja ens va passar al 36. La història es repeteix.

Tenint en compte tot plegat, si us plau convoquin eleccions ja pel març i acabem amb aquest patiment. Total ja hem fet prou el ridícul, tant internacionalment, com amb Espanya. Si és que encara ens deixen els espanyols convocar eleccions i no ens intervenen encara més l’autonomia. Només espero i desitjo que l’ANC. i Òmnium no tornin a fer el ridícul demanant el vot per a una formació que coacciona i segresta a tota una societat. I tot pel “a ti no te ajunto”.

Tenia preparat un altre tipus d’article, en el que parlaria sobre com fer la independència i el país que tants somniem, però l’actualitat, la maleïda actualitat, m’ha dut a fer aquest.