Soc alcalde. Represento el meu municipi, la meva gent. Soc el màxim responsable del govern i de la gestió municipals. Soc el primer interpel·lat per la ciutadania quan les coses no van bé. Un alcalde sempre està de guàrdia. No desconnecta mai mentalment del seu municipi. Jo despatxo al despatx, als carrers o les botigues. Als alcaldes sempre se’ns troba a la primera línia d’acció. Els ajuntaments són les primeres trinxeres d’aquest país. 

Jo no puc ni vull girar l’esquena a la meva gent. Front a qualsevol problema, mai no puc mirar cap a l’altra banda. Sempre de cara amb els meus veïns, perquè me’ls trobo cada dia quan surto de casa. Perquè els haig de donar múltiples explicacions sobre el perquè d’una actuació o de l’altra, o bé recollir propostes, o bé plegar-me davant de pressions justificades. Jo al meu veïnat me’l trobo arreu i allà on sigui els he hagut d’explicar per què, per exemple, els he apujat els impostos. 

A mi se’m pregunten coses que no sempre soc capaç de respondre com desitjaria, però governo quotidianament el meu municipi perquè aquest és l’encàrrec que tinc de la meva ciutadania, la qual m’aprova o suspèn en eleccions municipals lliures i democràtiques, i em critica, per bé o per mal, en el dia a dia. 

Soc un alcalde republicà compromès amb el país. El meu govern i l’absoluta majoria del meu consistori i els meus veïns i veïnes han expressat rotundament a les urnes la seva opció per una República catalana. En tant que alcalde, i de manera conjunta amb el meu govern i altres grups de l’oposició, he fet tot el que se m’ha demanat, en termes polítics i de logística, per concretar el dret d’autodeterminació en el marc del meu municipi. 

L’1-O vàrem fer tot el que estava a les nostres mans i més. Disciplinadament, vam seguir les instruccions del govern nacional. Fins al darrer minut del dia 31 de setembre. Un profund orgull per la meva comunitat em va recórrer el cos quan a la matinada de l’1 vàrem ser capaços d’entrar urnes, paperetes i censos entre passadissos humans plens d’entusiasme. Una profundíssima satisfacció m’aclaparà quan les meses es constituïren i les llargues cues de votants desfilaven sota la pluja. Una gran preocupació em colpí quan vaig veure la violència desfermada per la policia espanyola contra els votants. Les imatges de les agressions a innocents ens van encendre les entranyes però ens vàrem mantenir a peu de canó. La nostra gent es mantenia a peu d’urna. La comunitat es defensava. Amplia, diversa, de totes les edats i condicions. Havíem votat superant tots els obstacles. El dia 3 vàrem parar el país. Els primers a tancar barraca, els ajuntaments. A les nostres places no s’hi cabia de tanta gent que hi havia. 

Durant tot aquest període anomenat “procés” la immensa majoria de municipis catalans hem combinat les responsabilitats diàries amb l’impuls de l’autodeterminació nacional. Front a les incerteses, els cops o les mancances d’informació, el govern nacional i els partits que el suporten ens han estat demanant, sobretot, paciència; que tot aniria succeint d’acord amb el previst. Faig un apunt, que crec imprescindible a la llum dels fets d’ara. Els alcaldes, els càrrecs electes i la majoria de la gent normal entenem i comprenem les dificultats d’una operació tan enorme com és intentar bastir una República. No passa res si front les dificultats hem de persistir, esperar, o bé reconsiderar estratègies. Tothom ho pot entendre això. Som gent madura. A vegades els cercles més militants de la política obliden que el sentir més majoritari de la gent és el sentit comú. L’experiència de vida ens ha mostrat a manta vegades que desitjar molt i molt una cosa no és suficient per aconseguir-la; cal generar les condicions de possibilitat per assolir-la.

Mentre escric aquestes ratlles el famós article 155 de la Constitució s’està desplegant a Catalunya, el president i quatre dels seus consellers govern són a l’estranger, la resta del govern i els integrants de la mesa del Parlament s'han presentat a la cita exprés de l’Audiència Nacional i el Tribunal Suprem, respectivament, i sembla que el conjunt de forces polítiques independentistes i altres organitzacions concorreran a les eleccions del 21 de desembre de 2017 –a falta de saber el posicionament final de la CUP. Perquè hem de defensar posicions i guanyar. Entesos i endavant. Suport incondicional als membres del meu Govern i als càrrecs electes assetjats per l’aparell judicial de l’Estat. Derrotarem novament l’espanyolisme a les urnes. 

El que jo com a alcade vull manifestar, però, és que ja no vull rebre més consignes que reforcin la meva paciència i perseverància. Jo ja ho soc, de perseverant i de pacient en aquests afers d’autodeterminació republicana. Ho haig de dir clarament: els alcaldes mereixem un respecte que passa, no per rebre informacions oportunes en el moment que toca, sinó per fer-nos substancialment partíceps dels processos polítics que tenen a veure amb aquest país. Perquè els alcaldes som representants democràtics electes de l’única estructura d’estat –els municipis- que hi ha dempeus a Catalunya.

Recomposarem ràpid l’estratègia republicana per proseguir amb la consecució de la República. Els ajuntaments seran clau, com sempre. Els alcaldes i milers de càrrecs electes locals tornarem a reconstruir amb la nostra gent les trinxeres del territori. És per això que la República s’edificarà des dels municipis, com sempre ha estat. És per això que els ajuntaments han d’estar al centre de la nova estratègia. A disposar el temps que calgui.