Socialisme desubicat
«Diria que no és una meravella per a un partit que ha manat tant ser ara tercera força, perdent hipotèticament tres o quatre diputats»
ARA A PORTADA
-
Quan els barons del PSOE veien bé la singularitat catalana: quin va ser el compromís de Granada? Bernat Surroca Albet
-
Gestió forestal per prevenir incendis i moderació davant la «radicalitat»: les claus d'Illa per al nou curs Sara Escalera
-
-
Junts denuncia que l’Ajuntament de Barcelona ha fet campanya contra els pisos turístics a Gràcia només en castellà Redacció
-
La crisi ha desubicat especialment els partits socialistes, molt més que qualsevol altra ideologia del panorama europeu. La situació és especialment clara a Espanya i a Catalunya, fins i tot després que, imagino, el PSC hagi respirat una mica veient que la darrera enquesta del CEO no li pronostica una ensorrada definitiva. Diria que no és una meravella per a un partit que ha manat tant ser ara tercera força, perdent hipotèticament tres o quatre diputats i amb una llista sense candidats –Podemos- perseguint-lo de prop. A Espanya, Pedro Sánchez és superat clarament per Pablo Iglesias. I, fora de la península, el socialisme també passa mals moments a França, on governa però amb unes expectatives de vot depriments i una depauperada popularitat dels líders, o al Regne Unit, amb l’UKIP deixant-li anar l’alè al clatell.
La socialdemocràcia va utilitzar els anys de prosperitat econòmica per abandonar l’aspiració que havia enarborat tradicionalment, és a dir, la reforma social continuada per reduir les diferències a través del control del mercat. Ras i curt, va evolucionar cap al liberalisme aprofitant que no hi havia urgències socioeconòmiques molt significatives i la classe mitjana tenia un gruix tranquil·litzador. Era el moment de la Tercera Via –la de Blair, no la de Duran Lleida-, és a dir, del social-liberalisme.
Quan va esclatar la crisi, tota aquesta ideologia va revelar-se insuficient per respondre a les noves necessitats. La primera resposta a la situació econòmica va venir del món liberal-conservador i va ser l’austeritat sense matisos (encara hi som ara, bàsicament). Els partits socialistes van quedar desconcertats i no van oferir solucions alternatives amb gaire convicció. I a mesura que augmentava l’empobriment de cada cop més capes socials, reduint aquell coixí de classes mitjanes, i que s’evidenciava l’abisme creixent entre rics i pobres, es van dibuixar les noves ideologies que han ocupat l’espai d’esquerra que els socialistes havien menystingut i abandonat. Fins i tot quan alguns d’aquests grups s’esforcen a renegar de la definició d’esquerra, suposo que per no perdre opcions de recollir vots d’emprenyats apolítics. La socialdemocràcia va anar bé per a les vaques grasses, però s’ha quedat sense saber què dir-los a les flaques (la corrupció, transversal, hi ha posat la seva part). I així van les enquestes.
La socialdemocràcia va utilitzar els anys de prosperitat econòmica per abandonar l’aspiració que havia enarborat tradicionalment, és a dir, la reforma social continuada per reduir les diferències a través del control del mercat. Ras i curt, va evolucionar cap al liberalisme aprofitant que no hi havia urgències socioeconòmiques molt significatives i la classe mitjana tenia un gruix tranquil·litzador. Era el moment de la Tercera Via –la de Blair, no la de Duran Lleida-, és a dir, del social-liberalisme.
Quan va esclatar la crisi, tota aquesta ideologia va revelar-se insuficient per respondre a les noves necessitats. La primera resposta a la situació econòmica va venir del món liberal-conservador i va ser l’austeritat sense matisos (encara hi som ara, bàsicament). Els partits socialistes van quedar desconcertats i no van oferir solucions alternatives amb gaire convicció. I a mesura que augmentava l’empobriment de cada cop més capes socials, reduint aquell coixí de classes mitjanes, i que s’evidenciava l’abisme creixent entre rics i pobres, es van dibuixar les noves ideologies que han ocupat l’espai d’esquerra que els socialistes havien menystingut i abandonat. Fins i tot quan alguns d’aquests grups s’esforcen a renegar de la definició d’esquerra, suposo que per no perdre opcions de recollir vots d’emprenyats apolítics. La socialdemocràcia va anar bé per a les vaques grasses, però s’ha quedat sense saber què dir-los a les flaques (la corrupció, transversal, hi ha posat la seva part). I així van les enquestes.
Periodista i guionista. Vaig néixer a Barcelona l’any 1963. Llicenciat en Periodisme i Història. He estat molts anys dedicat a la informació política, i ara en fa uns quants que va començar a parodiar-la a programes com Minoria Absoluta o Polònia. He treballat a diferents mitjans de comunicació, i ha escrit llibres com ERC: La llarga marxa o Sóc perico, i què!.
close
Alta Newsletter
close
Iniciar sessió
No tens compte a Nació?
Crea'n un gratis
close
Crear compte
Periodisme en català, gràcies a una comunitat de gent com tu
Recuperar contrasenya
Introdueix l’adreça de correu electrònic amb la qual accedeixes habitualment i t’enviarem una nova clau d’accés.