Escric aquestes reflexions coincidint amb l’edició anual de La Marató, impulsada per una fundació promoguda per 3Cat. És un instrument poderós, la ràdio i la televisió pública d’àmbit català s’aboquen amb entusiasme a canalitzar l’esperit solidari d’una Catalunya desperta que anualment, als voltants de Nadal, decideix pensar menys individualment i molt més amb altres persones que pateixen una determinada malaltia.
 
Una Catalunya desperta, dinàmica, que recull desenes de casos concrets en què el sistema sanitari no va actuar correctament o, al contrari, mostren agraïment de l’assistència rebuda des del primer dia.
 
No hi ha en la nostra societat un debat obert sobre si els que aportem per una via o altra una petita quantitat que acabarà sent una gran xifra, no estem finançant dues vegades els serveis sanitaris que haurien de funcionar sempre bé, sense excuses, i s’haurien de finançar amb els pressupostos públics. Ans al contrari, cada vegada són més les activitats que es vinculen a aquesta jornada solidària i des d’un petit club de lectura fins a una gran entitat capaç de mobilitzar milers de persones, puntuals, participen en la gran diada i al final del dia sabran que una part dels diners recaptats els hauran aconseguit amb la seva acció solidària.
 
Pensar menys amb nosaltres i pensar més amb el col·lectiu. Un principi solidari que impregna sovint les persones corrents, sense pedestals. Que ha impregnat les societats que han prosperat en benestar. Donant veu a casos concrets que tots sentim que podria passar-nos a nosaltres o a alguna persona propera i amb totes les edicions, segur que alguna de les malalties explicades, l’hem viscut de prop.
 
No puc evitar pensar en l’anomalia que representa que els representants polítics pensin més en les seves estratègies partidistes que en el bé comú. L’anomenada solidaritat inversa, la petició que la ciutadania emfatitzi amb els problemes dels càrrecs públics en lloc d’esperar que aquests solucionin els greus problemes que la conjuntura global i la mala acció governamental ens serveixen amb safata cada dia.
 
És una de les raons per les quals l’amnistia em sembla bé, que no hi hagi un degoteig de peticions de solidaritat inversa del poble cap als que han ocupat responsabilitats governamentals.
 
Mentrestant, cada dia és mentrestant, les nostres escoles no compleixen la funció per la qual van ser concebudes perquè és difícil saber quin és l’horitzó del sistema educatiu; la nostra sanitat ha assumit com a normal que l’accés al metge de primària sigui de més d’una setmana o que l’espera per l’especialista vagi creixent. La pobresa creix, la sequera es gestiona amb les instal·lacions creades en l’anterior sequera perquè en aquesta no hi ha novetats, excepte algunes sancions a tres o quatre ajuntaments.
 
L’extrema dreta i la dreta no tan extrema surten al carrer per demanar solidaritat per no haver aconseguit els llocs de poder que desitjaven i avui, per queixar-se d’un mecanisme de censura a l’Ajuntament de Pamplona, per no haver aconseguit gestionar acords de suport al govern d’UPN a la ciutat de Pamplona.
 
Tots criden a fer pinya, a defensar-los perquè les coses no els van bé o no han aconseguit la foto que volien. Solidaritat inversa, el poble ha de consolar els que tenen instruments per millorar les nostres condicions de vida. El poble es mostra solidari quan creu que la causa s’ho mereix. Però la gestió de les expectatives electorals de les diferents cites de l’any 2024 ens obsequiaran amb molts planys i pocs projectes, amb molt ressentiment i poc sentiment de solidaritat, la base d’una societat cívica.