El penúltim capítol en el culebrot de l’independentisme català consisteix en una gent de base que s’ha aplegat per demanar als seus líders que pactin i mirin d’arrodonir els seus resultats electorals en una única candidatura. Bàsicament, reclamen una entesa entre Laporta i Carretero, tot fent al·lusions a ERC. Hi ha qui diu que aquests nous "Soligrupats" busquen protagonisme, o que d’aquí poc formaran una nova secta secessionista, o que són un submarí de l’Artur Mas o del Corbacho o no sé qui per fer la punyeta als respectius dirigents.

La realitat, com sol passar, és la més senzilla de les opcions imaginables. Es tracta d’una penya de gent normal i corrent, que porten moltes guerres inútils al damunt, que no en volen una més i que estan molestos amb uns dirigents que van arrencar amb projectes fundacionals d’unitat i de confluència. Són els que es van llegir seriosament els manifestos fraternals dels respectius partits, els noms i sigles que clamaven per reagrupar o per solidaritzar, i ara s’han vist atrapats en una lògica electoral fratricida.

Aquesta gent s’estavellarà contra un mur perquè té raó. I la raó no és bona amiga de les dinàmiques sicilianes que imperen quan ens acostem a les urnes. Aquesta gent saben molt bé, perquè no van néixer ahir, que tornem al lema de sempre: dos maulets, tres estelades. La maledicció de l’independentisme, que fa uns anys semblava superada, torna a regnar, confirmant que el que els separatistes saben fer millor és separar-se d’ells mateixos. Res de nou sota la capa del cel.

Solidaritat i Reagrupament tenen un programa quasi idèntic, i de fet s’acusen mútuament de copiar-se la feina, quan això, la coincidència, hauria de ser motiu de joia. En els objectius principals no costaria gaire tampoc incloure-hi ERC, encara que el pas pel tripartit sembla que els converteix en empestats i els exclou del regne dels purs. Tot plegat és ben lamentable, i l’única explicació sòlida que s’ofereix, de totes bandes, és que els altres són folls i demanen un preu massa alt per ajuntar-se.

El preu alt és el que veurem passades les eleccions, quan tots els independentistes sense excepció es clavin una nata que no els reconeixerà ni el mateix Avi Macià des del més enllà. No en sortirà beneficiat ni el solidari, ni el reagrupat, ni el republicà, ni tan sols el convergent (al qual li convé, en el fons, tenir un corcó nacional ben actiu). Sabeu qui collirà els fruits de la calamitat? Quan vinguin els poders fàctics, i la caverna, i sumin el còmput total de diputats independentistes, quina serà la lectura imperant? Diran que els que volen estat propi han assolit el gran èxit de mesurar les forces respectives i veure qui la té més llarga? No amics, diran que el calibre del conjunt s’ha encongit dràsticament.

Tot això és el que passarà, tot això és el que diu el seny, tot això és el que temen els "Soligrupats" i tants altres. Els que fa anys que saben que dos fan poquet, i que tres l’un per l’altre no fan res. Quines ganes de perdre, senyor meu. Quines ganes de perdre.