Aquest 14 de juny ho hem tornat a demostrar: si toca defensar l'escola catalana (en català, integradora i democràtica), ens manifestem tant com calgui. A la nostra manera: pacíficament, cívicament, amb l'alegria per bandera. Però també és cert que, al Principat, la reforma del ministre Wert i les sentències dels tribunals espanyols ens haurien preocupat bastant més en aquella època no tan llunyana en què semblava que estàvem condemnats a quedar-nos a Espanya.

Avui molts de nosaltres, potser la majoria, tenim un altre marc mental: n'estem marxant i, doncs, les lleis injustes, retrògrades i centralistes ens afecten més per solidaritat amb els que hauran de suportar les misèries de l'Estat espanyol quan ja no hi siguem, que no pas perquè pensem que, en efecte, la immersió lingüística –sens dubte, el gran èxit de la política catalana des de la Transició– està en perill real a Catalunya. Els catalans serem allò que vulguem ser i tindrem l'escola que vulguem tenir, això és així i no hi ha marxa enrere.

Somescola és un nom preciós. Perquè porta implícit el millor dels pronoms: nosaltres. Perquè reforça la importància de l'educació: no se m'acut cap feina més valuosa que la d'educar els adults del futur. I perquè fins i tot pot tenir un sentit literal: no crec que siguem el que mengem, més aviat som el que fem i el que pensem. I si fem el que fem o pensem el que pensem és en bona part gràcies a (o per culpa de) l'escola on hem anat.

Que no s'esveri el personal: la família també té una importància cabdal, per descomptat. I el món és ple de gent fantàstica que és com és malgrat l'escola on va anar (la generació dels meus pares, per exemple, nascuda en plena postguerra franquista). Però l'escola que et sap transmetre els valors adequats fa una feinada immensa, incalculable, magnífica. I amb efectes a llarg termini: els fruits de la bona educació duren tota la vida.