A força de disgustos, els periodistes culturals tenim assumit que les notícies de la nostra secció només van a la portada del diari (i encara en un raconet, no pas a cinc columnes) quan es mor algún creador. Mentre els artistes són vius, tot passa per davant de la cultura. I així ens va.

Però la cultura, senyors, no és un luxe ni un caprici. L'alimentació intel·lectual és tan essencial com l'alimentació del cos. La cultura ens civilitza, ens fa millors com a persones i com a país, dóna sentit a allò que som. Qui apuja l'IVA no ho fa innocentment: una societat més inculta és una societat més dòcil, més manipulable.

La cultura no pot ser la Ventafocs dins les prioritats d'un govern, per més crisi que hi hagi. D'aquest catacrac econòmic en sortiran abans els països que tinguin la gent formada i que mantinguin la cohesió social, i aquí la cultura hi té molt a dir. En èpoques de vaques raquítiques, es tracta de salvar el que és essencial i prescindir del que és superflu, sí, entesos. Però la cultura és del tot essencial: és la quarta pota de l'estat del benestar. Alhora, i en contra del que es diu sovint, la cultura és en si mateixa motor econòmic.

És urgent que comencem a construir polítiques culturals en clau d'estat. Les retallades de l’Estat espanyol en matèria de cultura estan fetes des d’un apriorisme ideològic, amb la voluntat, gairebé diria el desig, d’ofegar-nos. La millor sortida, la més assenyada (i, probablement, l’única) és prescindir tant com puguem de l’Estat espanyol i reforçar tant com puguem la cultura pròpia camí de l’estat propi.

Serà també la sortida més natural. Joan Sales va dir: “Em sento català com un albercoc se sent albercoc i no préssec”. Els catalans, ara sí, tenim pressa per deixar de fer el préssec. Benvinguts a la república independent dels albercocs cultes.