Senyores, senyors, no cal que patim: som on érem.

Som com a principis del segle XVIII, quan la casa borbònica va començar a regir el dia a dia dels Països Catalans, amb l’inestimable suport d’un govern espanyol que tenia clar que ho feia gràcies al derecho de conquista.

Som com a la dictadura de Primo de Rivera, quan es van suprimir les institucions educatives creades per la Mancomunitat, davant de la frustració de la dreta catalana de la Lliga, que inicialment havia donat suport al general.

Som com al primer franquisme, quan els usuaris dels tramvies, davant d’una pujada que feia el servei molt més car a Barcelona que a Madrid, van optar per la versió vaguista del “no vull pagar”.

Som com a finals dels 60 i principis dels 70 del segle passat, quan els immigrants espanyols que arribaven a Catalunya eren confinats en guetos on no tenien cap possibilitat d’aprendre la llengua del país que els acollia. Avui, els nets d’aquella immigració i els fills de la nova corren el risc de ser confinats en guetos escolars.

Som on hem estat des de fa tres-cents anys, formant part d’un Estat que ens nega la sortida natural al món que representa el corredor del Mediterrani, mentre segueix apostant per irracionalitats impossibles com foradar els Pirineus o estavellar un tren ràpid en una frontera, la portuguesa, que ja ha dit que no li pensa obrir pas.

Som on hem estat des que tenim memòria de la nostra història recent: endogallats per uns esclavistes que ens xuclen treball i diners, que viuen del nostre esforç mentre esclafen qualsevol intent de rebel·lió. Abans, per la força de les armes. Ara, per la força dels seus tribunals.

Som on érem. Editant un DVD d’aniversari d’un concert històric que va omplir un estadi amb cent mil persones, i no en clau de simple commemoració: si el cantant tornés a cantar, i si existís un lloc així, ara n’ompliria un altre amb un milió de persones.

Som on érem. Discutint si s’ha d’aplicar o no el règim sancionador d’una llei de normalització lingüística. Havent de fer una gimcana cada cop que volem veure una pel·lícula en el nostre idioma. Sobrevivint gràcies a l’existència d’organismes que fa cinquanta anys que lluiten per la llengua i la cultura, i que cada cop ho han de fer amb més insistència.

Som on érem. Amb una premsa col·laboracionista que no posa en portada –i li reserva només mitja pàgina- la notícia de l’últim atac dels tribunals a la llengua en la que treu una de les seves pròpies edicions.

Som on érem. Veient com els homes del temps de TV3 ens expliquen la meteorologia espanyola, com quan regnava, a l’única televisió existent aleshores, l’inefable Mariano Medina.

Som com si fóssim a Grècia o a Portugal: sota un govern autonòmic que aplica mesures de contenció de la despesa, cosa que fa tothom, però que es nega a aplicar mesures de creixement, com ara reinstaurar l’impost de successions per a les rendes més altes i aplicar un impost a la banca. Som com tots els qui de grat o per força acabaran dilapidant l’estat del benestar.

Ah, sí, me n’oblidava! I som on érem perquè la nostra consellera d’Educació ens diu que encara tenim la LEC, la Llei d’educació de Catalunya, que és de rang superior al decret que ara ens han laminat i que blinda –no gràcies a ells precisament- la immersió lingüística. El que no diu la consellera és què passarà quan l’enèsima sentència espanyola es carregui també la LEC. Suposo que també serem on érem. La pregunta és: on érem... quan?