El que els passa amb Ciutadans és que s'han arribat a creure tant la seva propaganda i la seva demagògia que és natural que la diputada Sonia Sierra s'hagi pensat de debò que el departament de Cultura emparava una iniciativa anomenada Perreo pel Sí, perquè veuen la realitat a través d'un vidre que tot ho deforma i agafen la seva fantasia com a unitat de mesura.

Però què en podíem esperar? Ciutadans és el partit monotemàtic que acusa els altres de ser monotemàtics, gent que es passa el dia obsessionada amb una sèrie de coses que detesta i que desitja exterminar. Si parlem d'anomalies a la política catalana, ara que està tant de moda, els haurien de posar en el primer lloc del podi. El dia que a classe explicaven que les coses a la vida s'han de construir en positiu, amb il·lusió i amb amor, ells devien estar fumant al lavabo.

Parlem d'una força que va aparèixer en el mapa per destruir la immersió lingüística, política que va combatre amb grans xiclets i gràcies a l'existència de la qual va treure el nas al Parlament durant un parell de legislatures. Després va arribar el xollo del procés, que l'ha dut a fer durant quatre anys tota classe de gesticulacions afectades sense oferir, al capdavall, gaire cosa més que la seva disposició a fer president de l'Estat qualsevol que li llenci alguna cosa al plateret. O ni això, com podem observar aquestes setmanes.

A veure, el Partit Popular té una visió del món, un ordre, una noció estructurada de la realitat i una recepta determinada per cadascun dels problemes que pugui tenir un país. Hi estiguem d'acord o no. No és un partit fet essencialment en contra de res, sinó responent a una idea d'Espanya i de la vida. Però, Ciutadans? Poden ser liberals o socialdemòcrates depèn del dia de la setmana i perquè alguna cosa s'ha de ser i cal omplir el programa amb una mica de teòrica, però, deixant de banda la xerrameca de la regeneració democràtica, que s'esgota aviat, és l'aversió profunda, orgànica, a una noció nacional de la catalanitat la seva gasolina. No hi ha gaire cosa més.

I han pintat en aquests anys una Catalunya tan grotesca, i d'una manera tan insistent, que s'han acabat creient el seu propi acudit i perdent la perspectiva, de manera que veuen perreos i caricatures per tot arreu. Perquè quan portes molta estona fixant la vista a un únic punt arriba un moment en què et mareges i ja no toques ni quarts ni hores.