«Son buenos estos Mishima»

13 de gener de 2012
Fa deu anys era gairebé impossible escoltar algú enraonar en castellà en un concert de Lax’n’Busto. Ara, en canvi, si pares l’orella, pots començar a notar que la llengua de l’Arcipreste de Hita i Fernando Esteso circula en les platees de les actuacions de, per exemple, Antònia Font. És a dir, que els ciutadans que van als concerts de música en català s’assemblen més que fa una dècada als ciutadans que van de rebaixes, mengen tapes o aplaudeixen Messi. S’assemblen más a la majoria de catalans.

El castellà envaeix els llocs sants de la música nostrada? Bé, no hi penetra més que a la perruqueria de la cantonada. Però molta gent d’arrel castellanoparlant ha començat a adonar-se que és molt trist que ben a prop de casa teva estiguin passant coses excitants, per exemple en el camp musical, i tu estiguis a la figuera xiulant cançons d’Amaral com si res passés. La música en aquesta llengua ha recuperat prestigi i s’han destruït estigmes: “el rock català és dolent”, “tots els grups sonen igual”, “estan subvencionats”, “sonen com imitacions dolentes d'Status Quo el 1972”.

Ara, escoltar Sanjosex, Maria Coma, El Petit de Cal Eril o Refree és cool. Això no passa perquè sí: són creadors cultivats, amb referents amplis, inquiets, estan connectats amb tendències alternatives i el que fan té gruix creatiu. Per tant, bandejar-los alegrement només és possible a causa de la ignorància o d’uns prejudicis aguts (ja sabem que, de vegades, es donen totes dues coses alhora). Si t’agrada la música, desconèixer un gran grup de l’escena alternativa noruega és disculpable; perdre’t un gran grup que assaja a deu minuts de casa teva és dramàtic i no té excusa.

Els catalanoparlants ens hem passat dècades aplaudint sense reserves, amb naturalitat i sinceritat, El Último de la Fila, Loquillo & Trogloditas, Los Rebeldes o Decibelios. I continuarem fent-ho. Però als anys 80 ens van fer creure que la modernitat havia de ser en castellà, i als 90, que el rock alternatiu s’expressava en anglès. Fer pop en català era provincià mentre, en canvi, el grup indie islandès Sigur Rós, que feia i fa servir una llengua inventada (el vonlenska), era “fenomenal”. Al final, la nostra victòria ha estat fruit del mecanisme més eficaç: la seducció. “Els hi hem de posar llaminer”, deia el gran Jordi Vendrell. Ho estem fent. “Son buenos estos Mishima”. I tant que sí. Benvinguts.