ARA A PORTADA

- Jordi Bianciotto
- Periodista i crític musical
El castellà envaeix els llocs sants de la música nostrada? Bé, no hi penetra més que a la perruqueria de la cantonada. Però molta gent d’arrel castellanoparlant ha començat a adonar-se que és molt trist que ben a prop de casa teva estiguin passant coses excitants, per exemple en el camp musical, i tu estiguis a la figuera xiulant cançons d’Amaral com si res passés. La música en aquesta llengua ha recuperat prestigi i s’han destruït estigmes: “el rock català és dolent”, “tots els grups sonen igual”, “estan subvencionats”, “sonen com imitacions dolentes d'Status Quo el 1972”.
Ara, escoltar Sanjosex, Maria Coma, El Petit de Cal Eril o Refree és cool. Això no passa perquè sí: són creadors cultivats, amb referents amplis, inquiets, estan connectats amb tendències alternatives i el que fan té gruix creatiu. Per tant, bandejar-los alegrement només és possible a causa de la ignorància o d’uns prejudicis aguts (ja sabem que, de vegades, es donen totes dues coses alhora). Si t’agrada la música, desconèixer un gran grup de l’escena alternativa noruega és disculpable; perdre’t un gran grup que assaja a deu minuts de casa teva és dramàtic i no té excusa.
Els catalanoparlants ens hem passat dècades aplaudint sense reserves, amb naturalitat i sinceritat, El Último de la Fila, Loquillo & Trogloditas, Los Rebeldes o Decibelios. I continuarem fent-ho. Però als anys 80 ens van fer creure que la modernitat havia de ser en castellà, i als 90, que el rock alternatiu s’expressava en anglès. Fer pop en català era provincià mentre, en canvi, el grup indie islandès Sigur Rós, que feia i fa servir una llengua inventada (el vonlenska), era “fenomenal”. Al final, la nostra victòria ha estat fruit del mecanisme més eficaç: la seducció. “Els hi hem de posar llaminer”, deia el gran Jordi Vendrell. Ho estem fent. “Son buenos estos Mishima”. I tant que sí. Benvinguts.
Periodista especialitzat en música des de fa més de tres dècades. Crític musical d’El Periódico de Catalunya, escriu a les publicacions especialitzades Rockdelux i Enderrock, i col·labora en diversos mitjans audiovisuals. Ha escrit diversos llibres, com ara els tres volums de Guía universal del rock (Robinbook) i 501 cançons catalanes que has d’escoltar abans de morir (Ara Llibres), així com els volums de memòries Maria del Mar Bonet, intensament (Ara Llibres) i El libro de Estopa (Espasa-Planeta). Soci de l’ACP i del Grup de Periodistes Ramon Barnils.
Alta Newsletter
Iniciar sessió
No tens compte a Nació?
Crea'n un gratisCrear compte
Periodisme en català, gràcies a una comunitat de gent com tu
Recuperar contrasenya
Introdueix l’adreça de correu electrònic amb la qual accedeixes habitualment i t’enviarem una nova clau d’accés.