Que no som el que érem ja se sabia. Em refereixo al país. Per la resta cadascú se sap la seva d’història de decrepitud o renaixement i segona joventut. Aquest cop la culpa la té Bruce Springsteen. No per la legió de fans irredempts que tenim a casa nostra, sinó perquè al seu primer concert, dissabte passat, a Barcelona va tenir de convidats a personatges rellevants com Steven Spielberg i la parella Michelle i Barack Obama. La presència de qui fou 44è president dels Estats Units, i va deixar d’herència Donald Trump, era sorprenent i rellevant. Obama ja va explicar que un cop va passar per Barcelona, sent jove, i fent les Europes amb la motxilla a l’esquena. Hi té interès. I amb tot, el president Pere Aragonès va intentar reunir-se amb Obama durant la seva visita a Barcelona sense èxit. És estrany que sigui notícia una cosa que no ha passat. El Govern va indicar que el president va intentar reunir-se amb l'expresident dels Estats Units, però que els contactes “no van fructificar”. Rectifico, doncs, la notícia és el fracàs.
 
De fet, des de l’actual administració de la Generalitat se’ns ha dit que al Govern li hauria agradat que el president Aragonès s'hagués pogut reunir amb Obama, esclar, però que la trobada no es va poder produir tot i l'esforç. Deu ser cosa del sistema educatiu actual, però abans o aconseguies una fita o no, no hi havia premis per l’esforç. En política no hi ha premis de consolació. I quan governes un país has de provar assolir totes les fites. I si no arribes com a mínim no facis gala de la teva imperícia o impotència com si fos un èxit per aplaudir. Hi ha qui, amb maldat, retreu a l’actual Govern no comptar amb fotos com les que va tenir el president Pujol amb el president George H. W. Bush o l’emperador japonès Aki Hito (ambdós l’any 1990). Potser la sala de màquines actual no compta amb ningú de l’alçada política de Lluís Prenafeta. O potser no s’hi fixen. No ho sabrem mai. Però sí que sabem que el Govern va marrar l’opció de fer-se la foto amb Obama, més icona pop que una altra cosa.
 
Però sempre ens queda Montserrat. L’abadia, que ja prepara la celebració del seu mil·lenari per d'aquí un parell d’anys, sí que va rebre el matrimoni Obama, així com el citat Spielberg i l’actriu Kate Chapman, que van quedar impressionats per un dels centres espirituals del país. Per molts, Montserrat i el que representa és una de les icones immaterials del país i ha estat un far en èpoques fosques. També ha sabut demanar perdó quan ho ha hagut de fer, i ha mostrat empatia amb la injustícia dels presos polítics. Gens fàcil cap de les dues coses. Montserrat, en definitiva, sempre ha exercit el seu lideratge. Segur que algun cop s’ha equivocat. Però sempre ha estat al seu lloc, donant la cara. Exercir la teva responsabilitat potser no té premi, però fa que tothom sàpiga on ets quan toca.
 
Sort de Montserrat perquè, més enllà de restaurants famosos i hotels de somni, representants del món progre nord-americà han pogut copsar una part de la nostra idiosincràsia. Catalunya no és Montserrat, esclar. Però Montserrat sí que és Catalunya. Ja m’enteneu. I de nou, quan la política no arriba, sempre hi ha qui des de l’anomenada societat civil fa un pas endavant. De vegades proactivament, i de vegades estant només on toca estar. Perquè romandre en el teu espai és més complicat que donar voltes com un ventilador que vol satisfer a tothom, però també té més sentit i això al final és el que compta.