Veig que Ciutadans és el primer partit que ha pres posició davant l’anunci d’una nova performance patriòtica per part de l’ANC, prevista per al proper 11 de setembre d’enguany, a l’avinguda Meridiana de Barcelona. El caràcter del seu posicionament no ha agafat ningú per sorpresa i ha tingut ben poc, doncs, d’original o imprevisible. Dintre de l’ortodòxia política espanyola més castissa, les sigles ara extramunicipals, però cridades a tenir un paper important, han expressat, ras i curt, la seva opinió: al seu criteri, la concentració pacífica, festiva i cívica hauria de ser, simplement, prohibida. Prohibida i llestos! Desconec si la interdicció és tal perquè l’esdeveniment està previst de fer a Barcelona, o bé fóra diferent cas que s’hagués escollit Vilanova del Camí, Rasquera o Juneda. Però m’ensumo que, ben probablement, l’actitud seria la mateixa. La gent que vol ocupar una via pública determinada de Barcelona per manifestar-se per la independència nacional no té dret a fer-ho, segons Ciutadans, per més que en sol·liciti el permís corresponent, però sí que disposa d’aquesta potestat la gent que, a la plaça de Catalunya de la capital nacional, surt a defensar la dependència d’Espanya. Aquests tenen tots els drets. Els altres, no.

Tot i que la ciència avança que és una barbaritat, el nacionalisme espanyol es manté incorrupte com el braç de santa Teresa. Tot igual, res no canvia, sempre al mateix lloc. Davant les aspiracions democràtiques de la societat catalana de pensar un altre futur nacional, la resposta espanyola és sempre la mateixa: no. Tant se val que es vulgui fer de manera escrupolosament democràtica, amb observadors internacionals, amb tota mena de garanties: no, prou i que no se’n parli més. Això no pot ser, això està prohibit, això no ho pensem tolerar ni ara ni mai... Enfront de la realitat evident, que veu tothom arreu del món, Espanya no té altra resposta que no sigui la prohibició. No a la consulta, no a les eleccions plebiscitàries, no a la llei d’exteriors, no a les delegacions a l’exterior, no a la concentració a la meridiana, no al sistema lingüístic de l’escola, no... Es tracta d’una actitud francament infantil, com la dels nens que, tancant els ulls, es pensen que la realitat del seu entorn ja no hi és i desapareix com per art d’encanteri. Però aquests ja són grandets, si més no en anys. L’edat, però, i l’experiència històrica d’aquell imperi “donde nunca se ponía el sol”, no han servit absolutament per a res. Negant la realitat, prohibint-la, tapant-la, aquesta no s’esvaeix, sinó que es manté i encara amb més força.

Perquè aquesta és l’altra. Nosaltres podem fer bé les coses o no tant, podem encertar-la o espifiar-la, podem tenir la moral alta o els ànims per terra, les idees clares o els camins boirosos, però ells no ens fallen mai. Quan l’ànim decau, surt el president d’Extremadura i ens el fa recuperar. Quan se’ns plantegen dubtes sobre el futur en una Espanya d’esquerres, surt algú del PSOE o de Podemos i ens torna a fer obrir els ulls de bat a bat. Quan comencem a donar símptomes de fatiga, la Cospedal, la vicepresidenta o el Mariano, hi diuen la seva i ens retornen les ganes de tocar el dos. I, si no, sempre tenim a mà un Wert qualsevol, un Margallo, un Bono, un Jiménez Losantos, un Leguina o qui sigui. No cal patir per aquesta banda, perquè els recursos humans són inesgotables, per més que no hi hagi novetats en la línia argumental. L’independentisme català mai no hauria arribat tan lluny sense l’ajuda del nacionalisme espanyol. Per això no hem de defallir. I, si ho fem, a l’instant hi ha algú d’ells que bada boca i torna les coses al seu lloc. Sort en tenim, d’ells...