El dia de Nadal vaig explicar en família una anècdota: una setmana després de la consulta del 9-N, al 2014, em va trucar al mòbil un senyor molt seriós dient-me que era de la Policía Nacional. La raó no era una altra que notificar-me que havien trobat el passaport que m’havien robat. Però per fer l’anècdota més divertida, i com que feia pocs dies de la votació, sempre continuo la història imitant la veu del Jep Cabestany, de La Competència, ajuntant els canells i dient: “sí, voté el 9-N, lléveme presa”. O, més ben dit, la continuava així.

El dia 25, quan vaig pronunciar aquesta frase se’m va congelar el riure. Perquè, efectivament, hi ha persones avui que estan tancades a la presó per raons polítiques. Han empresonat vicepresident, consellers, presidents d’Òmnium i ANC i la Presidenta del Parlament una nit. I el President i Consellers que són a Brussel·les, no, perquè no han pogut.

Ara amenacen un altre cop Forcadell de tornar al calabós si permet la investidura del president Puigdemont per via telemàtica, i Marta Rovira i Elsa Artadi també han estat en el punt de mira aquesta mateixa setmana sota l’amenaça del Ministre d’Interior Zoido, coaccionant l’acció política que han d’emprendre i avisant que serien responsables fins i tot de les llistes electorals que havien elaborat a causa de les persones imputades que incloïen. Com el centenar de noms propis que hi ha al famós informe de la Guàrdia Civil amb diputats, membres de plataformes cíviques, treballadors d’organismes de la Generalitat, etc.

Jordi Cuixart i Jordi Sánchez són a la presó per un presumpte delicte de sedició, per haver alenat manifestacions i accions al carrer que es van desenvolupar de manera majoritàriament cívica (un cotxe malmès, això és tot). Manifestacions on vam participar molts i on un dels cants que es van sentir era “no tinc por”, quan encara no sabíem que sí que n’havíem de tenir, de por, perquè l’1 d’octubre ens apallissarien.

Quan no sabíem que un plat de croquetes la Nit de Nadal seria més vergonyant per al govern espanyol que els mil ferits del dia del referèndum i que això propiciaria la sortida de policies i guàrdies civils abans del cap d’any, no fos cas que els toquessin 10 granets de raïm en comptes de 12 i tornéssim a tenir un escàndol.

Quan ja ens imaginàvem, però, que el taronja havia deixat de ser el color de les revolucions i que s’havia alineat amb el poder, amb 155 raons per coartar-nos drets i llibertats. Quan tot just començàvem a témer que tot el que faci o digui el govern i els partits independentistes plana sota amenaça de presó, inhabilitació o embargaments. Quan pensava que podria tornar a explicar l’anècdota de la policia després del 9-N fent veure que se m’enduien emmanillada perquè veia impossible que passés de veritat. Mai més.