Syriza va néixer com una coalició electoral de l'esquerra radical grega després del deteriorament i la pèrdua de confiança vers el Partit Socialista grec, i la connivència dels partits tradicionals en el continuat i deliberat engany sobre els comptes públics i la incapacitat de posar ordre en la política fiscal, així com en la corrupció institucionalitzada.

Grècia havia tocat fons per la perseverant idea que des de les institucions de govern es pot ser irresponsable, perquè els elements d'ostentació del càrrec públic poden enganyar tot un poble tots els dies.

Sento una especial fascinació per Grècia. Potser no per la Grècia actual, sinó per tot el que ha suposat en l'anomenat món occidental l'hel·lenisme. Potser per l'enveja del seu patrimoni, capaç de sobreviure, sempre mal ferit, a la barbàrie. Potser per la perseverança del seu alfabet, potser per la visió idíl·lica de la vida difícil en les illes càlides.

Durant aquests anys, des de la distància, s'han fet tota mena d'estudis de com la decadència afecta els serveis públics, el manteniment de les grans ciutats, els indicadors de salut, la seguretat. Han estat més estudiats que ajudats.

Evidentment, l'evolució de l'endeutament públic i la difícil tasca de complir amb els compromisos per actualitzar la seva relació econòmica serà estudiada en les càtedres d'economia pública i en les de ciències polítiques. El cas és que aquell jove líder de Sinaspismós, el més gran dels partits que van conformar Syriza, Alexis Tsipras, va néixer d'aquella interessant i llunyana experiència d'espai de diàleg per la unitat i l'acció comú de l'esquerra grega, on semblava que la conquesta del poder polític podria, quasi de manera automàtica, canviar tots els tràfecs d'influències, totes les petites i grans corrupteles, totes les relacions amb els altres poders.

Avui Tsipras ha perdut el govern, han guanyat els mateixos que van portar Grècia on la va trobar Syriza quan hi va arribar el 2015. L'anomenada esquerra radical ha viscut un bany de realitat rere un altre, i aquest enginyer especialitzat en planificació territorial estaria més preparat per assumir la responsabilitat de governar ara que haurà d'abandonar el palau presidencial.

Cal acceptar que ha fracassat en tots els seus ambiciosos propòsits. Ha hagut d'acceptar la renegociació amb la Unió Europea, perquè fora de la UE hi fa molt més fred i s'arrosseguen les hipoteques. Ha aplicat mesures de concentració de les grans onades migratòries que ell mateix hauria criticat a un altre govern. Ha tingut conflictes nacionalistes al nord de la península, perquè en l'exaltació sentimental dels nacionalismes de les sublimacions dels noms i de la història se'n fa tràfec de sentiments. En les darreres setmanes, en campanya electoral, fins i tot ha caigut en la temptació de prometre baixades d'impostos més que reestructuracions de la fiscalitat.

No el podem aplaudir incondicionalment. Els partits d'altres esquerres europees ja no el posen com a exemple de líder referencial. Però ningú pot negar que ha governat contra la ira dels déus, dins d'unes coordenades infernals que han demostrat que el progrés i el benestar son reversibles

Després d'avui, si sap conservar el poc crèdit i carisma per consolidar Syriza com el gran partit de l'esquerra, podrà elaborar les seves propostes de futur amb el pòsit de coneixements i realisme assolits. Crec que els darrers dies de campanya ja s'ha comportat com a sòlid líder de l'oposició.

I qui retornarà a la població tot el que ha vist desaparèixer i seguirà perdent amb la victòria de la dreta d'aquest diumenge? Grècia és un tràgic exemple que la política no és només la pèrdua de respecte del debat parlamentari: són decisions que impacten sobre el patrimoni i les condicions de vida de la ciutadania.

Però no podem seguir estudiant-los ni paralitzar-nos en la fascinació pel seu passat. Ara que s'acaben de constituir les estructures de govern europeu hauríem d'acceptar que si Grècia no se'n surt, no se'n surt Europa, aquest espai que volem de progrés i llibertat, "la unitat superior que duu el nom,/obert, bellíssim, d'aquella filla d'Agènor/ que un savi esguard veia prodigiosament passar/ de la costa fenícia a les platges de Creta" que ens deia Espriu.