L’agenda política de la setmana que es tanca avui ha estat marcada per dues fites: la celebració del 8-M i l’aprovació dels pressupostos de Catalunya. Tots dos esdeveniments han estat una mostra de com en la política democràtica poden donar-se mostres de tacticisme partidista i les polítiques de país. De vegades, en oberta contradicció, d’altres en tensió més o menys creativa o positiva. Convé distingir les diferències entre unes i altres. La crítica fàcil genèrica al partidisme acaba adobant el terreny de l’antipolítica. I l’antipolítica és l’avantsala de les polítiques autoritàries i el retrocés de les conquestes democràtiques.
 
El procés que ha portat a l’aprovació dels pressupostos de la Generalitat de Catalunya ha estat generós en la mostra de tàctiques de partit i polítiques de país. La fase inicial va ser pilotada per l’exconseller Jaume Giró qui, amb bon criteri, es va esforçar a donar forma a una proposta que poguessin compartir els socis de govern (ERC) i part de l’oposició (els Comuns, preferentment). Es tractava de fer política de país. Un cop Junts va decidir abandonar les responsabilitats de govern marcant perfil de partit, un model tributari menys exigent amb els sectors socials més benestants ha estat l’argument determinant per oposar-se frontalment als comptes presentats per la consellera Natàlia Mas. Tàctica partidista crua, a pit descobert.
 
Al seu torn, la posició inicial del PSC era contrària als pressupostos. Independentment, qualsevol altra consideració, el seu suport no era necessari. I rebutjar-los permetia fixar perfil d’alternativa política. Perfil de partit d’oposició. Però quan Junts va sortir del govern i es va veure clar que es desentendrien de la proposta inicialment formulada per Jaume Giró, aleshores es va començar a veure que el concurs del PSC seria imprescindible per aconseguir el suport parlamentari requerit per aprovar els comptes. I el PSC va fer un gir i allò que havia negat a Giró va ser possible negociar-ho amb Natàlia Mas. La lògica de país es va imposar a la dinàmica partidista.
 
De bon grat? Segurament, no. Potser va pesar la necessitat de falcar l’estabilitat política a Madrid (on sense ERC no hi ha majories alternatives a l’extrema dreta i la dreta extrema). Altrament dit, va pesar més l’interès partidista del PSOE que el del PSC. Per compensar aquest gir de guió, es va representar la imposició del peatge sever de tres “gripaus” estèticament indigestos pels republicans... En realitat hi havia més pa que formatge: els projectes escollits o no depenen pressupostàriament o competencialment del govern català, o estan pendents de tràmits judicials. Tot plegat, més representació que fets substantius.
 
Però la tàctica partidista s’ha expressat de la forma més desacomplexada en el tram final de les negociacions, amb l’actualització de la sociovergència per a bloquejar el pla pilot de la renda universal. Aquesta oposició al pla pilot es pot entendre més des de la perspectiva de Junts: no han donat suport als pressupostos i la seva concepció econòmica i social està en sintonia amb l’imaginari neoliberal. Es fa més difícil d’entendre en el cas del PSC. Primer, perquè el partit de Salvador Illa havia adquirit el compromís de no modificar els pressupostos en el tràmit parlamentari... I segon, i encara més important, perquè l’oposició al pla pilot de la renda universal xoca frontalment amb l’ideari d’un partit de tradició socialdemòcrata i amb les necessitats i urgències de la societat catalana.
 
Històricament, la socialdemocràcia europea ha après que les ajudes socials que només van adreçades a la població manifestament pobra són insuficients o, fins i tot, contraproduents. Per això, el projecte de l’Ingrés Mínim Vital (IMV) posat en marxa pel govern central el 2019 ha estat un fracàs. I per això mateix és tan urgent impulsar la prova pilot de la renda garantida a Catalunya. Confiem que el govern català sàpiga trobar la tècnica pressupostària i jurídica per continuar endavant amb el pla. És política de país amb majúscules.
 
La celebració del 8-M també ha estat una bona mostra de la cohabitació de tacticisme partidista i polítiques de país. El contrast entre la política catalana i la política espanyola ha estat mot il·lustratiu. A Madrid, el debat tàctic provocat per l’anomenada “llei del sí és sí” ha estat l’excusa perfecta per proporcionar munició de la dreta més reaccionària contra el govern. Fins aquí tot normal. El que ja no ho és tant és el lamentable espectable de guerra de desgast fratricida entre els dos socis de govern. Una divisió que passarà factura als dos socis i que ha afavorit la divisió de l’activisme feminista al carrer.
 
En contrast, la posició nítida, ambiciosa i determinada de la consellera Tània Verge i del govern català reforça i consolida les polítiques d’igualtat i no provoca divisió en els moviments socials. Iniciatives com facilitar de franc productes menstruals a totes les dones, trencant estereotips i estigmes socials sobre la menstruació i la menopausa, tenen una virtut pedagògica que va molt més enllà de l’abast estricte de la mesura. No és un tema menor. La revolució feminista representa la transformació més important del segle XX. Una revolució democràtica incompleta que no es podrà culminar sense aprofundir i persistir en les polítiques de gènere d’igualtat. Sense polítiques d’estat també en aquest terreny.
 
Ni el pla pilot de la renda garantida mínima ni iniciatives com facilitar de franc productes menstruals a totes les dones tenen un gran impacte pressupostari. El seu impacte va més enllà d’allò que es pot mesurar de forma comptable. El seu impacte més rellevant és social. Per això és imprescindible que tot allò que representen aquestes dues iniciatives s’obri camí de forma decidida i irreversible. Per compromís solidari, per vocació democràtica, per sentit de país.