Per motius diversos, continuo tenint un cert contacte amb gent del País Basc i procuro anar-ne seguint l'evolució de la situació política, ben diferent i allunyada de la nostra. Immersos en la nostra pròpia dinàmica nacional, tan intensa, és lògic que no estiguem al dia de tot el que hi ocorre i que demostra, al capdavall, que som països diferents, amb realitats nacionals molt distintes. I per a confirmar-ho, n'hi ha prou de constatar quins són els temes que ocupen les portades dels diaris d'aquí i quins els d'allà i de què s'enraona a les tertúlies catalanes i de què a les basques. I veure com, qüestions que per a ells són crucials, ni tan sols apareixen en els mitjans catalans, mentre, contràriament, les vicissituds quotidianes del procés català tenen sempre un espai assegurat en els mitjans bascos. Emocions, interessos i prioritats són, doncs, ben distints en un i altre lloc.

El llast de la violència, durant tantes dècades, amb prop d'un miler de morts sobre la taula, en nom de causes diverses i contraposades, ha acabat tenint una feixuguesa superior al que tantes veus preveien. I per més que, el 20 d'octubre del 2011, ETA anunciés l'adéu a les armes, les conseqüències de la seva història sobre la societat basca continuen fent-se sentir. La pau no és només l'absència de violència, sinó un clima de convivència cívica i confiança social que encara no s'ha aconseguit al País Basc. I el record de violències passades és encara present i no és possible d'esborrar-lo, en un tres i no res. Hi va haver violència d'ETA, en nom de la independència de la nació basca, i n'hi va haver de l'ATE (Antiterrorismo ETA), Batallón Vasco Español, Triple A, Grupos Armados Españoles i GAL (Grupos Antiterroristas de Liberación), invocant la unitat indissoluble de l'estat espanyol. Segons un informe del 2010 de l'Oficina de Víctimes del Terrorisme del Govern Basc, els grups violents espanyolistes "actuaven amb un nivell de tolerància notable, si és que no de complicitat amb sectors importants dels aparells policials". Quan, fa pocs dies, Otegi ha estat requerit de nou per a condemnar la violència d'ETA, ha fet la resposta habitual de l'esquerra abertzale, en el sentit de recordar que la violència etarra no va ser l'única existent en el seu país, sinó que va haver-n'hi també d'altres, com ara les dels grups parapolicials assenyalats, la guàrdia civil, la policia nacional i l'ertzaintza. L'esment de la policia basca ha irritat enormement el govern basc i, en particular, el seu Lehendakari i la polèmica s'ha desfermat de nou.

La retòrica oficial espanyola segons la qual "sense violència es pot parlar de tot", els catalans hem pogut comprovar que era pura mentida, ja que aquí, sense violència, és ben clar que no podem parlar de tot. Sí entre nosaltres, però no pas entre nosaltres i el govern d'Espanya. Tornant a allà, la condemna de la violència sembla trobar-se en un laberint sense sortida, en una mena de cercle viciós. Es demana la condemna de la història de violència d'ETA, sabent que ningú no farà el mateix en relació amb els grups parapolicials espanyolistes i, encara menys, no s'alçarà cap veu en nom dels cossos i forces de seguretat fent una autocrítica en aquest sentit. La pregunta és: algú com Otegi que, en privat, defensa la via política, pacífica i democràtica com a única via per a resoldre el conflicte polític basc, ha de fer algun gest clar, contundent, inequívoc, sobre aquest afer? La meva resposta és que sí, que sí que li aniria bé de fer-ho, tan a nivell personal, com en nom del que ell representa, ja que, en cas contrari, tindrà sempre aquesta pedra a la sabata, pedra que li impedirà d'anar gaire més lluny en el seu camí i en la ruta somiada. És als altres a qui interessa mantenir el tema ETA permanentment viu, enquistat, i, per això, el PP i el govern d'Espanya no han fet absolutament res d'ençà de l'anunci del final de conflicte armat. Si aquest tema es tanca, si ja no hi ha ningú que defensi o justifiqui la via armada, sense violència ja només queda un conflicte polític que, quan hi ha democràcia real, tan sols pot ser resolt democràticament. És a l'esquerra abertzale, per tant, a qui convé tancar el tema d'una vegada i deixar, així, sense arguments ni pretextos els seus adversaris. La valentia, el coratge, l'audàcia que, en ple franquisme i amb complicitat dissimulada en diferents punts de l'estat, van tenir alguns bascos en prendre les armes contra la tirania, cal que ara les tingui també algú per a defensar la democràcia i el rebuig sincer a la violència, com a únic instrument i camí de pau, reconciliació i convivència.

Mentre, sobre l'esquerra abertzale pesi l'acusació, el dubte o la connivència amb la violència, no creixerà mai, no eixamplarà la seva base social i no podrà esdevenir la força hegemònica en el país que aspira a convertir en una nació lliure. El 1959, any de la fundació d'ETA i de les lluites armades d'alliberament nacional a Algèria i el Vietnam, queda molt lluny i les coses han anat canviant molt, arreu, no tant i en la línia que molts voldrien, però la societat basca i l'espanyola són diferents, mig País Basc té governs autònoms, policies pròpies, ràdio i televisió i el basc hi és oficial, Franco és mort i Espanya és membre de la Unió Europea i de l'OTAN. A Europa, doncs, no hi ha espai per a res que no sigui la democràcia, amb tanta mobilització al carrer com calgui, però democràcia i prou. Si l'exercici dels drets democràtics col·lectius com el de l'autodeterminació troba les dificultats que troba, no cal ni referir-se a la inviabilitat de la lluita armada en els nostres dies. I la inviabilitat inclou també la no justificació del passat violent. És cert que molts joves van reaccionar amb decisió a l'ofec de la dictadura i que van fer-ho amb les armes a la mà, però, al final, com ja deia el segle XVI Sébastien Castellion, "matar un home no és defensar una idea, és matar un home". Al costat del patriotisme d'uns i altres, hi ha moltes vides desfetes, il·lusions perdudes, famílies trencades i horitzons esborrats de cop. Un Otegi reconeixent el caràcter injust de la violència, fent-se solidari del patiment dels familiars de les víctimes d'ETA i reconeixent la perversió intrínseca de l'ús de la força faria honor al seu coratge polític i a la seva valentia patriòtica demostrada en tantes ocasions, però també a la seva alçada moral com a persona que aspira a presidir un dia el seu país. I sense que hagi d'esperar que facin el mateix els que van matar en nom d'Espanya, fins i tot sabent, ja d'antuvi, que no ho faran segurament mai. Però aquí pot haver-hi també la diferència entre uns i altres.

Segurament, un posicionament així no seria ben rebut, al principi, per una part dels diguem-ne "seus", però sí per la majoria immensa de la societat basca, cansada de veure la persistència d'aquest joc inacabable, d'uns i altres, tirant pilotes fora. Altrament, per més que dirigents abertzales acudin a actes de record a víctimes d'atemptats d'ETA, el no refús general a la seva estratègia armada els pesarà com a plom a les ales i no podran alçar mai el vol. Caldria fer-ho no pas perquè els altres li ho demanin i callin, tanmateix, sobre les altres violències, sinó perquè l'allunyament inqüestionable de pràctiques del passat neix del més profund de les seves conviccions i així ho expressa en públic. La valentia que van tenir aquells bascos que van optar per les armes, en els anys més durs del franquisme, han de tenir-la avui altres bascos per a condemnar-ne l'ús i desmarcar-se'n per sempre, en plena democràcia de drets individuals com ara. Ara i tant, segons un informe d'aquest estiu, hi ha encara 373 presos d'ETA en un total de 69 presons d'Espanya, França, Portugal i Suïssa, així com un nombre molt difícil de calcular, potser vora dues mil persones, a l'exili, que ja han refet la seva vida, al llarg de les diferents etapes d'existència de l'organització armada. No se m'acut cap gest alternatiu com a anunci sincer i decidit de l'inici d'una etapa nova per part d'una nova esquerra abertzale, una esquerra que, més enllà de la independència, es plantegi quin tipus de partit vol ser, quina mena d'ideologia d'esquerres és la seva, quines mesures de regeneració democràtica proposa, quin tipus de societat, quin model econòmic, quin discurs davant la globalització i els populismes, quina actitud institucional, etc. Altrament, la victòria militar espanyola sobre l'independentisme armat, sense aquesta desconnexió imprescindible, pot acabar convertint-se, també, en una derrota política de l'esquerra abertzale.