Som a Subsolesa (Olesa de Montserrat). Aquí estem: tota Catalunya està aquí. Bé: el que queda d’ella. Mireu. Plam, plam, plam... Els catalans fugen de les destrals nervioses, letals, de la glaciació. Bum, bum, bum... Les bombes de la Guerra Mundial ho congelen tot a velocitat súper polar. Aquí, sota terra. Sota el búnquer estufa. Sota la placenta catalana. Sota la muntanya de Montserrat els catalans funden un nou país: Subsolesa.

Hi sou tots. Homes, dones, nens, padrins, cunyats, sogres... Els polítics, lampistes, advocats, escombriaires, taxidermistes.... Els del nord, sud, quadrant nord-est del sud-oest, urbanització tercera de mà dreta de l’entrada de baix... Els d’esquerres, dretes, centre, rotonda, heptàgons alliberats, quadrats enclaustrats... Els creients, ateus, laics, menjacapellans, abraçacapellans... Amb aquest allioli, amb aquesta macedònia, amb aquesta coca de recapte, amb aquesta trencadís gaudinià els catalans construeixen una utopia sota terra. Això, això: la utopia. Concepció imaginària d’una societat ideal. Sense classes. Sens res. Tothom està soterrat, anivellat, aplanat, igualat, neutralitzat... Tothom està a les fosques socialitzades. Pam!

Els catalans es foten hòsties pel laberint de coves montserratines. Pam! Montserrat, aquesta gran plata de panellets de pinyons, també, a la massa, dins seu, està plena de pinyes, castanyes, castanyots... Pam! Tothom se la fot. Ningú veu res. Ningú guipa més enllà. Tothom va a les palpentes. Els catalans semblen una mutació a talps. I Subsolesa sembla Talpalunya. Noves generacions de talps. De cecs mentals. Criatures que ja no han conegut el sol. Que no saben ni que existeix. Però sempre hi ha una espelma. Alguns subsolencs creuen que el sol hi és, que és viu, i volen retornar-hi. Es quan sóc cec que hi veig clar. I veuen coses. Veuen que potser això no és cap utopia i que tothom està narcotitzat de ratafia. Veuen que aquesta és una llibertat de masmorra. Com veu un d’ells: “Amb destresa de casuïsta va deixar de cos present els benifets de la llibertat absoluta i advocà per la constitució d’un Estat, molt democràtic, això sí, però recolzat en lleis coarcitives, en autoritats superiors, en gendarmes, en classes, en funcions”. Això és un sistema sistèmic tenebrós. Això és una presó d’ombres. Una societat embolicada. Una democràcia de tenebres. I comença la lluita entre el light side i el dark side.

Llum contra foscor. Clars contra cecs. Dissensió. Lluita. Els antisistema contra el sistema que deia que creava un antisistema. Realitat contra utopia. Objectiu. Missió. Destí. Desig. Esperança. Somni: retorn al sol. Retorn al sol és una novel·la. Una ficció d’una Catalunya utòpica-distòpica, escrita pel periodista català Josep Maria Francès. Una de les nostres grans obres de ciència ficció.

Llibre publicats pocs mesos abans del 18 de juliol de 1936. Francès, el talp de l’espelma, dels tenebrosos anys trenta n’endevina unes quantes: La Guerra Civil. La Segona Guerra Mundial. Les bombes atòmiques. Les desfetes, les derrotes, les catàstrofes dels pobles. La destrucció de la llum, de l’esperit, de l’ànima dels països. La mort en vida de les persones, els taüts de supervivència, la respiració artificial de la foscor. Les democràcies d’ombres, les llibertats tenebroses de bombeta asclada de 5 watts. I els carcellers de les masmorres, de les garjoles. Els guardians de l’obscuritat. Els que no volen que hi hagi llum. Els funcionaris de les presons de l’existència. Espies de somriure de nit que tenen les claus de casa teva. Que negaran el sol. Que no deixaran que retornis al sol. Però, els protagonistes, retornen al sol. Surten a la superfície. Hi ha sòl i sol. La llibertat existeix: no és cap ideal; és real. La utopia no està sota terra: està damunt. A la llum, als nassos, a tocar.

Evidentment, qualsevol semblança d’aquesta novel·la amb la Catalunya d’avui, d’ahir, o de sempre, és pura coincidència, casualitat, atzar. I, evidentment, que el seu autor, exiliat a Mèxic, escrivís les seves impressionants, fabuloses, colossals memòries reals (921 pàgines) i les ficcionès perquè, no fos cas que hi veiéssim massa clar, també. Per això les va titular: Memorias de un cero a la izquierda. La distòpia de la utopia. Aquesta és, i continuarà sent, l’equació catalana: entre la masmorra ideal i el somni real. Entre el subsòl de panxa de bou i col i el sòl on hi ha el sol. Entre Talpalunya i Solalunya. Perquè una cosa és clara: sense retorn al sol només hi ha retorn al subsòl.