Ramón Tamames causarà, aviat, vergonya aliena. Molta vergonya aliena, si és que no en causava ja des de fa temps. Tots els que hem viscut el franquisme i la transició hem llegit algun dels seus llibres. I els que érem del PSUC, encara més.

Fa ja uns anys, el vaig conèixer personalment quan el vaig convidar diverses vegades a un dels programes de debat que presentava i dirigia al Canal 33. Fins i tot, una vegada el vaig convidar a un cara a cara, crec que amb Xavier Sala-i-Martín, i que, si ho recordo bé, va ser tens. No era estrany que alguna vegada em fes alguna telefonada. Li interessava tenir presència mediàtica a Catalunya, com Pedro J. Ramírez, que també l’havia convidat més d’un cop, i que sempre era el que s’ho havia preparat millor que tothom.

Tots podem canviar d’opinió. De fet, ho fem sovint. Però el que és estrany és que hagis estat comunista i acabis sent de l’ultradreta que no ha condemnat el franquisme. Aquests viatges només poden explicar-se, em sembla a mi, des d’experiències personals traumàtiques. És a dir, possiblement, per no haver obtingut dels teus el que et creies que et corresponia o per haver estat ignorat. Té 89 anys i Vox l’utilitza per aconseguir esgarrapar alguns vots al Partit Popular. Esperpèntic. No aniria malament que la majoria de grups fessin el que proposar el PNB: ignorar-los i passar directament a la votació de la moció de censura. L’ultradreta necessita el que a Madrid en diríem “griterío”. Doncs, que cridin, però sols.

Abans d’acabar aquesta peça, vull dir-los que, aviat, torno a fer un programa de l’esperit dels Singulars, aquesta vegada a 8tv. El volum de feina que representa un programa d’aquestes característiques em fa impossible continuar col·laborant amb Nació fins que no hàgim aconseguit consolidar-lo en la graella. Vull agrair, de veritat, l’absoluta llibertat amb què he pogut escriure en aquestes pàgines des de fa més de 5 anys. Gràcies!