Veient que el publica Suhrkamp, i perquè tinc contacte amb la seva editora a Catalunya, he llegit També això passarà, la novel·la de Milena Busquets que va ser un èxit editorial al 2015 i que ja ha venut set edicions en castellà, la llengua amb què l’autora la va escriure.

Pels despistats: Milena Busquets és la filla d’Esther Tusquets —la que va ser fundadora i editora de Lumen durant quaranta anys, l’autora de diversos llibres de contes, novel·les, correspondències i assaigs relativament autobiogràfics-. L’editora va morir fa quatre anys i ara la filla ha volgut explicar-se a través de la relació amb la mare, de la seva pèrdua i dels records familiars a Barcelona i a la casa d’estiueig de Cadaqués.

La prosa de la novel·la és simplota, en el sentit que els traductors no deuen haver suat. En algun moment el filat del text es relaxa perillosament. I els divorcis i els enamoraments de la Barcelona espanyola que estiueja a Cadaqués tenen un públic que no sóc jo —ni problablement vostès-. Però a part d’aquests inconvenients tècnics i de context, la novel·la té algunes coses valuoses. En primer lloc, el to de la narració, que és la joia de la protagonista. Blanca viu un pam per sobre de la realitat. És una allau, una dona sense por que es casa i es divorcia, que col·lecciona amants, folla quan li plau, viu sense remordiments, i aspira només a enamorar-se i a què els seus fills l’estimin sense haver de cuinar mai un miserable consomé. "El contrari de la mort no és la vida. És el sexe", diu en algun moment. Costa molt trobar dones de quaranta anys tan contentes de ser vives, tan senyores del seu cos, tan àvides de plaer i tan capaces de riure’s de les seves tares i fracassos. En aquest sentit, és un exemplar rar i està molt bé –com també està ben explicada l’ombra de la mare genial i tirana-.

No cal dir que la novel·la és interessant com a exercici de sociologia. No sé si Busquets glossa la seva biografia però compto que exposa el seu món mental i de relacions. D’on surten, aquesta llibertat total i aquesta alegria de la protagonista?

La mare de l’autora té un llibre de memòries que es diu Habíamos ganado la guerra on discuteix el relat que presenta la Guerra Civil com un desastre per a tothom. La seva família franquista havia guanyat la guerra i ella va treure’n profit per bastir un petit imperi cultural. A les memòries, Tusquets també explica com va descobrint què suposava el franquisme per a les llibertats més elementals i com va intentar purgar els seus orígens a través de la cultura.

Per a Esther Tusquets —com per a Ana María Moix o per a Carlos Barral, que era el més sincer de tota la colla- Catalunya simplement no existia. No li eren hostils, fins i tot durant uns anys van veure-la amb simpatia antifranquista... però a partir del 75 van continuar fent veure que no existia, cosa que els va funcionar. Ells, sense ser-ne directament culpables, van aprofitar el camp arrasat pel franquisme. I van continuar avançant durant uns anys en què El País marcava l’agenda, convençut que la literatura catalana era una mediocritat que Josep Maria Castellet s’encarregava de gestionar. Anys en què editorials com Tres i Quatre o l’Editorial Moll eren invisibles al Principat. Anys en què només Max Cahner o Ramon Barnils intentaven fer respectar el marc lingüístic i cultural dels Països Catalans, i lligar la generació de la guerra amb la que llegia Manuel de Pedrolo a l’escola.

L’alegria de Blanca, la protagonista de També això passarà, és impensable sense tot això i sense certes ganes d’oblidar. Blanca és una dona sense consciència social, ni nacional, ni gremial, ni de cap tipus, que viu de les runes de l’imperi cultural d’aquella família que celebrava l’entrada dels franquistes per la Diagonal.

Evidentment que les editorials estrangeres compraran molt abans la Milena Busquets que la Marta Rojals —per citar un cas català de fusta literària-. Entre altres motius, perquè També això passarà encaixa perfectament amb la imatge que el món té d’Espanya —Cadaqués, Barcelona, el sol, la playa, salir en barca...- mentre que el món de la Marta és una tara en la construcció europea dels estats. La globalització cultural, aquesta mescla de colonialisme nord-americà, de productes estatals en frenètica competència i d’oblit frívol del passat, xucla tot el que pot xuclar.  I l’obra de Busquets —fresca, llesta i filla joiosa de la desmemòria- li resulta ideal.