El tancament de caixes ha estat un argument que dos expresidents, Pujol i Maragall, han tret en alguna ocasió com possible resposta al procés de desequilibri fiscal que es miri com es miri presenten les balances. On queda demostrat que el que aporta Catalunya a l’Estat, no hi torna de cap de les maneres, tant si està escrit com, si no ho està, tant si és una llei de l’Estat, o és a través d’un pacte que desplegui l’Estatut, o es pacti amb la LOFCA. No hi ha manera. Per això tant Pujol, com Maragall, en diferents moments han recordat l’episodi que va encapçalar el doctor Robert, alcalde de Barcelona, el 1899. La resposta dels botiguers i industrials de l’època, per respondre als abusos del Govern de Francisco Silvela, va ser donar de baixa els seus establiments per no haver de pagar contribució. La revolta, fruit de la crisi colonial del 1898, va acabar amb uns quants empresaris a la presó.
L’amenaça ara queda en no res. Però la conducta del ministeri d’Hisenda no ha variat massa. Passen els anys, i el dèficit i deute de l’Estat cap al Govern de la Generalitat aboca el gabinet de Mas, a fer plans de viabilitat i retallades, per obtenir el plàcet per endeutar-se de nou. Això mentre els incompliments de Zapatero en infraestructures i diners segueixen caient com fruita madura.
Ara la crisi és una altra, i es torna a parlar de tancament de caixes. Però no ho fa ni l’alcalde Hereu, ni els empresaris. Ho fa la ministra Salgado, i el governador del Banc d’Espanya. Més que tancament, nacionalització temporal, mentre no esdevenen entitats bancàries. Mentre no busquen diners per capitalitzar-se i passar del 6% de fons disponibles, al 9 o el 10%.
És sentència, és selecció natural. Només resistiran els forts, és el mercat. Ja ho entenc. I puc entendre que hi ha alguna cosa més, que defensar-les per l’obra social que acaba retornant a la societat. I que un empresari, una junta d’accionistes no està tant per obres socials, sinó per amors financers.
La modificació de l’estructura de les caixes altera el mapa, i una manera d’entendre el país. És un altre pas, si voleu, que lliga amb aquesta espiral recentralitzadora, on sota l’excusa de la crisi, tot allò que no té la firma del Gobierno de España, està sota sospita de malbaratament, de mala gestió. A les caixes hi ha participació autonòmica, i això deu debilitar la força de la nació espanyola, s’entén. Una nosa més al mig del beure. Un desacord més que pot afegir al seu llistat l’historiador Jose Enrique Ruiz Domènec, que acaba de publicar el llibre Catalunya Espanya, acords i desacords. El llibre on diu que de fet amb el marc europeu l’encaix no és el més important acaba amb una idea que pot subscriure Jordi Pujol “la porta oberta entre Catalunya i Espanya es pot tancar amb un inesperat cop”.