L’abstenció de Convergència i Unió en la llei que ha de regular l’abdicació de Joan Carles I ha estat un punt d’inflexió. El tret de sortida per allò que de fa temps alguns reivindiquen com a “tercera via”. Què és aquesta via? Una proposta del govern de l’Estat que ha de substituir la que ha fet el Parlament de Catalunya, la que lidera Artur Mas, que hauria de culminar el 9 de novembre. Una via que necessita algú que l’entomi. Algú que no pot ser ni el Partit Popular ni Ciutadans. Ni tampoc el PSC. Aquest “algú” ha de formar part del bloc sobiranista, l'ha de fragmentar i n’ha de distorsionar el sentit. Aquest “algú” ha d’aspirar a repescar el catalanisme autonomista. Aquest “algú” pot ser Josep Antoni Duran i Lleida.

Ahir Duran va filtrar a un diari de Barcelona la intenció de renunciar als càrrecs de secretari general de CiU i de portaveu de la Comissió d’Afers Estrangers del Congrés. Afirmava la filtració que el líder d’Unió Democràtica continuarà com a portaveu de la federació nacionalista al  mateix Congrés, mentre decideix si lidera “una opció” en les pròximes eleccions. Aquesta opció no serà CiU. Duran sap que ja ha perdut tota la credibilitat per fer-ho, que arrossegaria Convergència i Unió al desastre electoral. Podria ser Unió. Si decideix seguir-lo quan trenqui amb Convergència, eventualitat improbable. O podria ser una nova força política, “catalanista, moderada, no independentista”, com li demanen una pila de poders fàctics a Madrid i a Barcelona.

Hi ha, doncs, “la via”. Hi ha també la persona. I podria haver-hi també la complicitat del nou monarca. Els partidaris d’aquesta maniobra esperen amb candeletes el discurs de Felip VI en la seva coronació. Un discurs que podria induir a acords i a cessions que la farien efectives.

Falta, doncs, la “cessió” que faria possible “l’acord”. Quina seria aquesta cessió? La proposta que també sospesa Mariano Rajoy, la que fa temps va deixar anar fa temps ministre d’Exteriors. José Manuel García-Margallo va proclamar al començament de la legislatura que Catalunya necessita una “millora” que inclogui un nou acord fiscal, el blindatge de les competències en educació i cultura i un reconeixement constitucional. Aquesta seria l’oferta. Un nou finançament, sempre dins la Lofca, i plenes competències en cultura i educació, més enllà de la llei Wert. Tot això quedaria recollit a la Constitució en una cinquena disposició addicional que faria referència explícita a Catalunya. La reforma es faria pel procediment ordinari que preveu el mateix text constitucional, que és de concreció simple i només requereix la majoria absoluta del Parlament espanyol.

La proposta de Rajoy inclouria igualment la possibilitat de votar-la en una consulta a Catalunya. Com es va fer amb l’Estatut. Una possibilitat a què el mateix president de la Generalitat s’ha compromès. Perquè Artur Mas l’ha proposada i l’ha exigida cada vegada que s’ha dirigit al president Mariano Rajoy demanant-li “alternatives”.

Què falta, doncs, per tancar l’estratègia? En primer lloc, que Josep Antoni Duran i Lleida acabi de decidir-s’hi. Ell és “la persona”. Després, que Mariano Rajoy s’hi decideixi també. Ell és qui ha de fer “la proposta”. Una persona i una proposta. Això és “la tercera via”.