La profecia del filòsof català Francesc Pujols i Morgades, de moment encara no es compleix i els catalans no només no ho tenim tot pagat sinó que paguem més que els nostre veïns. Diu el govern dels millors que això del copagament ésun tiquet moderador i també una taxa recaptatòria. Que cal contribuir a la sostenibilitat del sistema de salut. Doncs jo diria que l’ euro per recepta es una taxa recaptatòria i prou.

Senyors, el sistema és sostenible. A Catalunya, el percentatge del PIB destinat a assistència sanitària es inferior que el que inverteixen a estats europeus; també es inferior que a Espanya. Podríem dir que el nostre sistema de salut està infrafinançat. I mentre tots els casos presumptament irregulars en la gestió sanitària a Catalunya, que la sociovergència ens ha portat, no estiguin resolts, no podem parlar d’insostenibilitat. Del que hem de parlar es de reestructurar i augmentar el finançament i l’eficiència. Com aconseguir els millors resultats amb la menor despesa.

En despesa farmacológica cal un consum racional de medicaments. A Catalunya aquest consum suposa entre un 25-30% de la despesa sanitària total, entre 5 i 15 punts percentuals més elevat que el d’altres països de la UE-15. Cal una reforma estructural del sistema i que tant prescriptors (metges), com receptors (pacients) tinguem una major responsabilitat financera en la despesa farmacèutica. Les taxes no son dolentes per elles mateixes, les fan dolentes el com, el quan, el qui les han de pagar i perquè.

No oblidem que a tots els països europeus hi ha copagament en els medicaments. Per racionalitzar-ne l’ús, però hi ha topalls i exempcions, segons la malaltia, el tipus de fàrmac, la renda del pacient. A Holanda per exemple, les asseguradores poden no cobrar el deduïble quan els pacients segueixen programes de prevenció de la diabetis o de malalties cardiovasculars.

El que no hi ha enlloc es una taxa condicionada al territori i la nació. A Catalunya paguem pels medicaments la taxa catalana i la taxa espanyola. Hi ha qui diu de pagar només l’ espanyola, jo dic de pagar només la catalana. El debat nacional també es present quan anem a comprar l’ antibiòtic que ens han prescrit. Es el preu de pertànyer a un estat forani.

I què cal fer per racionalitzar la despesa en medicaments? Doncs cal tenir capacitat normativa, cal fer lleis per fer canvis estructurals, per exemple crear l’Agència Catalana del Medicament, que generi una selecció dels fàrmacs més idonis, més eficients amb negociació dels seus preus. Però això es clar, només ho poden fer els estats.