12 anys després té algun interès parlar del 15-M? El record d’aquelles mobilitzacions i del que es va viure el 2011 ha anat oscil·lant entre la gran atenció en anys molt puntuals, particularment el 2016, i el silenci o oblit en la resta d’aniversaris. 2016 va ser un moment especialment significatiu per complir-se els 5 anys i perquè era el primer amb governs municipals de projectes polítics nascuts d’aquelles mobilitzacions. Quan es complien 10 anys era la primera dècada, un número rodó... Però hi ha hagut poc interès, fora de determinats espais acadèmics o movimentistes per fer present el 15-M en la majoria dels seus aniversaris o fora d’ells. Hauria de ser diferent? Té algun interès que avui fem present el 15-M?

Ens trobem en altre 15 de maig, un nou aniversari de la manifestació que un diumenge a la tarda del 2011 va iniciar un conjunt de mobilitzacions i acampades a Barcelona i a moltes altres localitats. Una part de la població ni ho ha viscut, ni en té record, ni té cap interès a recordar-ho. Hi ha qui ho associa amb determinades opcions polítiques, Podemos ha aprofitat per fer campanya aquest aniversari. Hi ha opcions polítiques molt allunyades que també en determinats moments han intentat fer-se seu el record o aprofitar-lo en benefici propi. Vox ho va intentar en el seu moment de màxima emergència per destacar el seu caràcter revolucioni, transformador, com ho volia ser el 15-M, i per assenyalar que els partits que n’havien sorgit eren un frau. Vox compliria amb les seves il·lusions. En els moments de màxima rellevància social del 15-M tots els partits van acabar influïts pels canvis i les idees que s’estaven vivint i van voler fer algun gest, o alguna cosa més, per mostrar la seva adaptació als nous temps. Ho va fer el PP, el PSOE, Convergència quan estava mutant en Junts, ERC incorporant a persones que s’identificaven amb el 15-M...

Avui el 15M no té la rellevància electoral que havia tingut en altres moments i això podria ser un argument per respondre a la pregunta inicial amb una negativa. Quan els partits polítics ja no parlen del 15-M no té cap sentit que en parlem la resta. Però això seria oblidar com va néixer i evolucionar el 15-M. Aquell 2011 també era any electoral. Aquell maig també era mes d’eleccions municipals. Allò que es va acabar coneixent com a 15-M no havia nascut per tenir una incidència electoral, era una mostra del malestar existent i de les voluntats de fer política d’una altra manera en temps de crisi econòmica i de representativitat política. El 15-M era un conjunt d’utopies, difícilment accessibles a curt o, fins i tot, a mitjà i llarg termini. Van haver de passar tres anys per tal que es comencessin a articular els projectes polítics que es presentarien a eleccions, serien capaces de guanyar-les i governar. Però això tampoc garanteix que les utopies es compleixin.

Aquest 2023, l’any 12 del 15-M, n’hem de continuar parlant perquè s’ha aprovat per primer cop una llei estatal dedicada a l’habitatge. Com a mínim per això. Hem vist també en aquesta llarga precampanya com el president Pedro Sánchez ha fet anuncis dedicats a l’accés a l’habitatge. Això no hauria passat sense la mobilització d’aquests dotze anys. La reivindicació pel dret garantit a l’habitatge ha estat la que segurament ha mantingut més viu el 15-M en tots aquests anys. Ho ha fet gràcies a la Plataforma d’Afectades per la Hipoteca i altres organitzacions. La PAH segurament és l'organització que més i millor va recollir la mobilització del 15-M. Persones mobilitzades al voltant d’aquelles mobilitzacions i acampades es van acabar incorporant a la PAH que existia des del 2011 per aturar desnonaments, oferir alternatives al patiment viscut, canviar la llei hipotecària i garantir el dret a l’habitatge. La PAH no està satisfeta amb aquesta llei, no és suficient. Cal fer més per fer efectiu el dret a l’habitatge. Unides Podem, els comuns, amb Barcelona en Comú al capdavant, no volen deixar de valorar allò aconseguit. En aquest àmbit i en d’altres. El got, mig buit o mig ple, venint d’un got on només hi havia gotetes...

A vegades cal que passin anys per tal que es vegin els efectes que resulten de determinades mobilitzacions. També pot acabar passant que quan es poden veure els efectes hi hagi qui ja no tingui, o vulgui tenir present, les mobilitzacions. Avui, si en campanya parlem d’habitatge no és per qui mai n’ha parlat i n’ha fet poc o gens. Avui, si en campanya parlem de posar límits al turisme és pel mateix; o si aconseguim parlar de les limitacions per evitar els mals de la contaminació, del canvi climàtic, de les diferents crisis ecosocials que vivim, de les inversions als barris populars i amb més necessitats, de serveis públics que amplien i garanteixen drets, de les desigualtats i discriminacions...

Sense les mobilitzacions d’ahir no tindríem algunes de les idees, lleis i polítiques d’avui. Sense les mobilitzacions d’avui probablement no tindrem les idees, lleis i polítiques de demà. Hi ha qui mai l’interessa què es construeix des de les mobilitzacions, hi ha qui no comparteix les seves idees i reivindicacions, però això no significa que no tinguin gran rellevància. Algunes utopies es van concretant, encara que sigui més a poquet a poquet del que moltes voldrien, encara que sigui amb concrecions que no eren les esperades, encara que puguin semblar insuficients. Les utopies del 15-M continuen presents i en aquests dotze anys s’uneixen amb les d’altres mobilitzacions que hem viscut i estem vivint. Els reptes als quals hem de fer front són enormes i les utopies també ho han de ser.