Sexe, amor i relacions. Aquest és el títol de les jornades que organitzava la Fundació Àmbit i a les que vaig assistir fa unes setmanes. Ponències i tallers sobre sexualitat, amor, emocions, tipus de relacions... no vaig dubtar ni un moment en apuntar-m'hi perquè tenien molt bona pinta.

El debat que es va generar en gran part de les jornades va ser sobre si la monogàmia tenia futur. És possible vincular-te emocionalment amb algú a llarg termini? I comprometre't a aquesta persona durant anys i anys? I estar sexualment amb una persona durant molt de temps? Suposo que cadascú va arribar a les seves pròpies conclusions, però el punt en comú era que mantenir la flama en una relació a llarg termini era molt difícil i, per això, hi havia qui es plantejava alternatives a l'estabilitat sexual (i a la monotonia sexual) amb una sola persona: infidelitat, obrir la relació, poliamor, fer intercanvi de parelles...

"El poliamor no crec que tingui futur" deia l'Antoni Bolinches, davant de la pregunta d'una de les assistents. I jo em preguntava si la parella monogàmica té futur o si realment hem intentat que tothom passi per aquest sedàs, independentment de quin fos el seu estil afectiu. I potser aquí hi ha la part important de tot plegat:

Quin és el teu estil afectiu? Realment creus que pots funcionar dins de la monogàmia? I si no hi encaixes... quin tipus de relació encaixa més amb el que tu voldries per a tu? Tenir parella estable, però poder estar amb d'altres persones, només sexualment? Tenir parella estable, però obrir la relació afectiva i sexualment? Compartir un espai comú amb la teva parella on la sexualitat no la visqueu només vosaltres dos? No tenir parella estable i tenir diverses parelles sexuals?

I jo em pregunto... hi ha un estil més vàlid que un altre? Per mi la resposta és molt clara: No. No hi ha un estil afectiu millor que un altre sempre i quan qui ho decideixi hagi fet una valoració real i tingui clar que, en aquest moment, vulgui tenir aquest estil afectiu en concret i no l'altre.

Per mi, el problema de la monogàmia és quan ve imposada. I vivim en una societat on la norma és la monogàmia. La resta de relacions o d'estils afectius es miren de manera estranya, amb recel i traient el petit jutge que tothom té a dins i que és capaç de jutjar als altres obviant-se a un mateix.

Gelosia, dificultats de comunicació, conflictes en la convivència, diferents opinions... Totes aquestes dificultats es troben dins de les relacions més "alternatives", és a dir, les menys habituals, però... que no hi són també dins de la parella monogàmica? Per mi la solució és molt fàcil: que cadascú visqui, lliurement, el tipus de relació que vulgui i que ningú s'atreveixi a jutjar les decisions que prèn una persona sobre la seva vida privada.