
ARA A PORTADA

- Pep Martí i Vallverdú
- Redactor de Política a Nació
El coronavirus serà un mirall de tota la societat i dirà moltes coses de nosaltres. Moltes, de ben segur, de bones. Algunes, de molt dolentes. Perquè una societat sempre és millor i pitjor del que sembla. Però també oferirà un retrat molt cru -veurem si també cruel- de l'Estat que tenim i de totes les seves contradiccions.
Un cop d'ull a la reacció que han tingut els diversos governs europeus davant el repte mostra dirigents polítics intentant assumir el cost que suposa la pandèmia recorrent al pressupost públic sense manies. Així ho ha fet la cancellera Angela Merkel, amb l'avantatge, cal admetre-ho, d'una hisenda sanejada. Ho hem vist també a París, on el president Macron s'ha posat el vestit gaullista i ha anunciat mesures agosarades, com la suspensió del pagament d'impostos i la gratuïtat de les factures essencials de gas i electricitat.
És cert que una pandèmia és també una porta oberta a totes les demagògies. I cal protegir-se'n. Però també cal ser exigents amb els nostres governants. En el cas de l'executiu espanyol, fins ara no ha fet cas als precs de les entitats econòmiques que, amb la Pimec i Foment al davant -gens sospitoses d'esquerranisme-, han reclamat a Pedro Sánchez que incrementi la despesa.
La necessitat de sortir en ajut dels autònoms, dels treballadors i dels petits i mitjans empresaris és peremptòria. En aquest cas, el criteri implacable de Brussel·les ja no és una excusa, perquè tant la Comissió Europea com el Banc Central han obert la via a superar els límits del dèficit. Pedro Sánchez ha de triar. En un primer moment, sembla que hi havia ministres que no veien clara la declaració de l'estat d'alarma. Es pot donar la paradoxa que el primer govern de coalició d'esquerres de la història de la democràcia espanyola afronti una pandèmia des de l'ortodòxia pressupostària. Una opció d'un risc potser excessiu.
Nascut a Barcelona el 1964, forma part de Nació des del 2015. Llicenciat en Filosofia i Lletres (Història Contemporània) per la UAB. Va estar molts anys al setmanari El Triangle, on va escriure bastant sobre temes d'Església. Abans, havia treballat a l'Arxiu Central del Departament de Governació. Ha escrit una biografia d'Antonio Maura (Ediciones B), una de breu de Josep Tarradellas (Fundació Irla), una història del Club d'Amics de la Unesco de Barcelona i un recull d'entrevistes fetes a Nació (Catalunya, cap on vas?). El darrer llibre ha estat Els que manen, amb Miquel Macià, sobre 50 nissagues catalanes amb poder.
Alta Newsletter
Iniciar sessió
No tens compte a Nació?
Crea'n un gratisCrear compte
Periodisme en català, gràcies a una comunitat de gent com tu
Recuperar contrasenya
Introdueix l’adreça de correu electrònic amb la qual accedeixes habitualment i t’enviarem una nova clau d’accés.