Ens vàrem conèixer l'hivern passat molt lluny dels nostres pobles en aquell monestir on durant uns dies unes desenes de joves vam jugar a ser escriptors en una llengua trencada, moribunda. Uns dies de nits boiroses i fredes assetjades per les ombres d'un estol sinistre de garrofers i oliveres que mataven les hores desfilant marcials sota una lluna de gel. De vegades, quan tot estava en silenci, els nostres reis deixaven les seues tombes i es passejaven nuets pels passadissos cridant obscenitats mentre alguns dormíem i uns altres, els més espavilats, es grapejaven excitats i cofois en habitacions secretes.

Ens vàrem conèixer i no. Vull dir que vam parlar poc, que ens vam mirar molt, que no ens vam tocar, que gairebé no vaig arribar a saber res d'ella. Vull dir també que crec que M. va dormir -o el que fora que fes- amb un altre perquè a l'endemà li vaig veure als ulls. Tant se val. Els darrers mesos ens hem escrit gairebé cada setmana. Sempre espere ansiós la seua carta. Té una lletra que evoca convulses formes vegetals i que té gust de saliva i fa olor de romaní. Sempre m'explica coses menudes, aparentment sense importància, de cada dia. Coses que passen a la seua ciutat quasi suburbial que em costa de veure des del meu país d'hortes i cases amb camins voretats per altíssimes palmeres que es vinclen al vent com canyes, amorosament fendit pel Xúquer. Em relata coses que de tan boniques em fan estremir. També m'envia contes que sempre devore amb fruïció, amb un ai al cor. Històries molt ben escrites que van sobre els misteris del desig i que em recorden la prosa polida de Calders, de Pedrolo, de Rodoreda.

Sovint la pense dins d'un tren esgavellat i atibacat de gent poc després de les sis del matí amb el cel encara negre com un corb i la rosada blanca enfarinant-ho tot. El tren, amb seients de vellut verd i roig i lluents agafadors de metall, circumval·la la perifèria estranya de la gran ciutat invisible camí de la universitat. Per la finestra, ací a la vora, es veu un bosc impenetrable i antic on s'oculta l'aigua, on s'amaguen els afamegats rosegadors, les marietes de llum, els tresors de quincalla dels pirates babaus. Allà baix, dins d'una profunda fondalada, s'aixeca una muralla d'edificis lletjos i habitatges menuts com el puny on sojorna un veïnat de pobres que han oblidat on anaven.

La pense fent aquell viatge monòton mentre llig devotament Ferrater amb els seus ulls negres molt oberts... Deixa'm fugir d'aquí, i tornar al teu temps. Trobem-nos altre cop al lloc de sempre. Veig al cel blanc, la negra passarel·la de ferros prims, i l'herba humil en terra de carbó, i sento el xiscle de l'exprés. L'enorme tremolor ens passa a la vora i ens hem de parlar a crits. Ho deixem córrer i en fa riure que rius i que no et sento... Tal vegada mentre assaboreix aquells versos -em rumie- imagina Ferrater besant tendrament la boca d'en Jill, mossegant-li els llavis, els tous suaus dels seus dits discretament dins d'en Jill, tots dos abraçats i nus sobre el llit d'una habitació menuda amb vistes a un celobert de parets escrostonades, la llum del sol tota feta miquetes en traspassar el colador de la persiana verda il·luminant el cos jove, prim, i blanc d'en Jill.

Moltes vegades m'agradaria tenir ací M. i prendre-la d'una revolada i besar-la, acaronar-la entre les cuixes, bufar-li el borrissol del clatell, posar-li un dit dins de la boca. 

Aquesta vesprada, després de molts mesos i de tantes i tantes cartes per fi ens trobarem. Ja fa alguns dies que estic a la ciutat com qui diu esperant-la. La meua visita ha estat un pensat i fet. Em van acomboiar V. i F. després d'una nit de borratxera a El Carme de València. La veritat és que encara no sé ni com vam poder arribar a Barcelona sense prendre mal havent fet la carretera de les costes del Garraf en aquell pot de llanda de cotxe, mal dormits i amb una ressaca de cavall.

V. té llogat una mena d'apartament construït sobre el terrat d'un edifici vetust en Escudellers Blancs. Dic una "mena" perquè més que un apartament allò sembla una barraca feta en un bufit, el sostre d'uralita, amb unes parets primes que amb un sol colp de puny les foradaries. Com siga, és un dels llocs més meravellosos on mai no he estat. Un lloc a tocar del cel que s'eleva majestuós aquest estiu de foc igual que si fos un jardí babilònic sobre tota la immundícia urbana.

Al poc d'arribar el meu amic em va amollar les claus i se'n va anar amb la seua companya per a no tornar. És la primera vegada en la meua vida que passe uns dies sol i lluny de casa. No tinc un gallet i mate el temps vagarejant per la Plaça Reial que, per si sola, és un univers que l'han ocupat les putes, els ionquis, els lladregots més acabats, nàufrags de tota mena. En un extrem hi ha l'alberg Kabul que freqüenten joves rodamons arribats de tota Europa. En un altre, el Cafè Glaciar on seuen els fantasmes de vells espies rebordonits. Allà on desemboca el Passatge de Bacardí, als matins, fa la cantonada una senyora major embotida dins d'un vestit de coloraines que de tant en tant se'n va un moment per a anar a buscar un pa o per a fer-se un tallat. Per les nits un senyor magrebí molt gran ven tabac americà de contraban que troba al port. Amunt i avall es passegen els 'secretes' que sempre tenen la mirada tèrbola i el dit en el gallet. 

El dimoni roda la plaça constantment i sempre que torne a casa pega darrere meu. Al meu carrer el dimoni és el mes inofensiu dels assassins, el més idiota, el més desgraciat de tots.

M. m'ha fet saber que arribarà sobre les tres de la vesprada. Vaig a esperar-la a l'estació dels ferrocarrils de Plaça Catalunya. Només trobar-nos ens besem llargament i afagats de la mà, enriolats, ens n'anem fins a l'apartament. En arribar no hi ha gaire temps per a comentar res. Tampoc no tenim ganes de dir-nos res. Només volem jeure junts, ara mateix. Ens toquem, ens mosseguem, ens xuclem. Ella bromeja sobre les seues bragues de color porpra mentre se les treu deixant anar un somrís de xiqueta entremaliada. Llavors la tombe al llit i li descorde el sostenidor i els seus mugrons rosacis de colp m'omplen la boca. Em cavalca, se'm menja... Tot s'omple dels nostres gemecs, de l'aroma dels nostres cossos, de la nostra incontenible alegria. I amb l'un dins de l'altre s'esvaeixen tots els temors i el dimoni que voldria fotre'ns -si de cas mostràvem el més mínim indici de feblesa- no en té cap altra que esperar que ens acabem arraulit en el replà de l'escala. I a l'última, la nit cau i ens sorprèn despullats, junyits, esgotats i excitats encara.

El cas és que M. ha de tornar al lloc que creu que li pertoca. Allà on jo no sé ni vull saber. Es vesteix castament i l'acompanye a l'estació. Puja al darrer tren i gire cua. Em promet que ens veurem ben prompte.

Mentre m'endinse pensarós i desconfiat en els budells calents de la ciutat, la pense llegint Ferrater dins d'aquell vagó que penetra la tòrrida nit... Ja ens hem oblidat de nosaltres. Tornem a ser feliços perquè s'allunyen. Aquest moviment sense record ens porta a retrobar-nos, i som feliços de ser aquí, tots dos, i és igual que callem. Podem besar-nos. Som joves. No sentim cap pietat pels silencis passat, i tenim pors dels altres que ens distreuen de les nostres...

No puc dormir. La calor és sufocant. Per tot sent l'olor de la seua pell, el dolor de la seua absència. Des del carrer sent les veus rogalloses de dues dones estrangeres que es barallen per un client. Maula un gat com si el cremaren al viu. Sent una remor de navalles. I si M. mai més torna?. I si el seu tren s'estimba en l'abisme negre del futur i desapareix per sempre més?.

Ara mateix tornaria a ser-hi dins seu, jugaria amb els seus pits, m'endormiscaria agafat als seus malucs com un xiquet. Evoque la seua hàbil llengua, roja com un maduixot madur i dolç. Tinc ganes de plorar. Tinc ganes de riure. Potser ara -pense una vegada més- deu estar llegint Ferrater feta un bolic al seu seient... Baixem per l'avinguda, i a cada arbre que ens cobreix d'ombra espessa, tenim fred, i anem de fred em fred, sense pensar-hi... Potser, però, no llig i només té ganes de tornar ací a la meua vora i despullar-se tota i fer-me ballar. Tinc ganes de plorar quan tem que el seu tren penetrarà el túnel del temps. No puc dormir. Al replà de l'escala sent el dimoni mastegar un menut rellotge de llautó que s'ha tret del fons de la butxaca. El rellotge té l'esfera de vidre blau i les manetes d'or.