Després de mesos d'especular i administrar els terminis previstos per a la confecció de govern a Espanya, la facció del PSOE disposada a pactar –ara sí- amb Podemos diu que té pressa. Després d'haver provocat intencionadament la convocatòria d'unes noves eleccions (10-N), a partir d'un càlcul fonamentalment electoralista -que els va sortir ben malament-, ara el club de Pedro Sánchez té molta pressa.

Venim de mesos d'una irresponsabilitat política majúscula durant els quals no s'ha perfilat cap línia mestra d'una hipotètica política espanyola d'esquerres davant dels majors reptes històrics i polítics que ara mateix hi ha a totes les agendes. Cap idea de reforma profunda del sistema productiu. Cap anàlisi seriosa de la crisi de confiança en la política, els models vigents de democràcia formal, la corrupció, la nova onada autoritària; o de les noves formes d'accés a la informació, o de connectivitat, de mobilitat i d'organització social. Cap projecte d'Estat que prengui distància i es vulgui alternatiu al neofranquisme hegemònic de la triple dreta. Cap projecció ambiciosa sobre l'acomodament a l'entorn global marcat per factors com el canvi climàtic i la transició energètica, la robotització, la feminització, el predomini creixent de noves formes d'intel·ligència artificial, el processament massiu de dades, o les aplicacions de les biotecnologies i el 5-G. I, per descomptat, després de consumir la campanya electoral permanent buscant treure profit de l'espiral catalanofòbica instal·lada en bona part de l'opinió pública i publicada espanyola, cap proposta pròpia –d'esquerres, progressista, democràtica- per plantejar una nova relació amb Catalunya.

La desídia intel·lectual i la negligència política que han caracteritzat aquesta manca absoluta d'iniciativa han anat acompanyades de la contemporització o l'entusiasme indissimulat davant les operacions repressives contra l'independentisme perpetrades per uns cossos de l'Estat que, havent tastat la droga d'exercir l'abús de poder i la violència amb impunitat, se n'han fet addictes. Com a premi, el PSOE s'ha apressat ha legalitzat la censura en l'entorn digital –en comunió amb la dreta- amb l'excusa d'obstruir la República Catalana virtual. Simultàniament, ha assistit en silenci a les noves amenaces d'extorsió patrimonial del Tribunal de Cuentas a professionals responsables polítics catalans que suposadament van contribuir al referèndum d'octubre del 2017. Per prevaricació, la seva.

I ara, després d'una marejada de perdiu que dura des de la primavera passada, el sector del PSOE que prefereix una coalició d'esquerres, ja era hora, té pressa. Per fer govern. No han dit que tinguin pressa perquè hi ha molta gent que pateix, o perquè hi ha el compromís adquirit de revertir lleis laborals i de restricció de llibertats dels temps del PP. La política democràtica no es pot reduir a un joc de sobretaula que resulta apassionant per als quatre dirigents que tiren daus i mouen fitxes.

Les decisions, les dilacions a l'hora de prendre-les, la truculència tàctica o la manca de rigor i d'atenció al concret tenen efectes; provoquen molt patiment a moltes persones. La manca de pressupostos té conseqüències gravíssimes per a molts sectors de població. És per això que cal tenir pressa. I és per això que l'independentisme també en té. No per conèixer el desenllaç d'una partida que s'ha allargat i s'ha hagut de repetir. Si no per saber si el PSOE està disposat a assumir conseqüentment els drets i llibertats democràtiques més elementals. Si està disposat a reconèixer de veritat que Catalunya és un subjecte polític. Si està disposat a donar per acabat el període d'interinitat que va provocar la inacció de Rajoy i la delegació permanent a les cúpules dels cossos de l'Estat de la gestió del conflicte polític amb Catalunya. Estan disposats el PSOE i Pedro Sánchez a començar a abordar la relació amb Catalunya i les altres qüestions polítiques vinculades des de la política? Això sí que és absolutament urgent saber-ho.

Sí, sens dubte, les alternatives a un govern PSOE-Podemos semblen, en clau democràtica, inevitablement pitjors. I unes terceres eleccions posarien en risc gravíssim els fonaments i la credibilitat de les institucions i dels partits; i podrien estimular –més encara- temptacions directament autoritàries. Però, atenint-nos a l'experiència dels últims anys, només té sentit facilitar aquest govern si el PSOE i Sánchez seuen a parlar seriosament. De tot. I deixen clar i donen garanties que, sense cap marge de dubte, la seva posició no serà la mateixa que la del bloc neofranquista. Quan això s'hagi explicitat i s'hagin acordat els procediments per a la negociació, la pressa es podrà desplaçar de les oques pintades al tauler a la realitat. I atendre les víctimes principals de tanta deixadesa: els i les que pateixen la degradació dels serveis públics, els i les que pateixen persecució i manca de drets i llibertats per la tirania de l'Estat. La seva és l'única pressa a considerar i a servir.