En tots els processos de la nostra vida el temps esdevé un element sovint ignorat però sempre clau. Va ser a partir que vàrem capturar-lo en rellotges i en els nostres canells que vàrem començar a ésser conscients que el control del temps esdevenia un recurs més que no podíem deixar de banda. De sobte tots i cadascun de nosaltres vàrem adonar-nos que per tal d’assolir els nostres objectius vitals calia fixar un pla d’actuació, una ordenació dels nostres actes que ens portés finalment a les fites volgudes. Al fer-ho calia ser curosos per tal que l’ordenació dels esdeveniments fos coherent, racional, que cada acció respongués a un pla general dissenyat prèviament i que a la fi arribéssim el més a prop del nostre objectiu.

En política succeeix exactament el mateix, per bé que la ductilitat de l’acció política i parlamentària converteix el temps, el control del temps, en una poderosa eina. Hi ha qui lluita per a alentir qualsevulla presa de decisions el més possible en la falsa creença que el futur farà innecessari de posicionar-se finalment. Hi ha qui sota l’aparença de la voluntat de tirar endavant malda per frenar constantment i metòdica qualsevol avenç, convençut que ningú li retraurà mai el seu comportament. Hi ha qui, confiat en el seu control sobre l’agenda intenta d’accelerar o de reduir l’activitat només pel plaer de sentir-se poderós. Hi ha qui voldria que la successió obligada d’esdeveniments que cal seguir fos meteòrica, encara que el vertigen l’impedís de copsar-ne l’essència. I hi ha qui, finalment, anteposa el càlcul racional de quin ha de ser l’objectiu final a la utilització de diferents ritmes per tal d’assolir satisfactòriament cada fita del camí.

De tots aquests comportaments és només el darrer el que garanteix majors probabilitats d’arribar finalment a la destinació desitjada. És només el darrer el que, assumint que a cada etapa, a cada fase del procés, li correspon un temps concret, explícit i necessari. Que aquest temps, no per fugisser deixarà de ser rellevant ni que estalviar temps en un moment això significarà comptar amb un escreix més endavant.

Així la gestió estratègica del temps esdevé en política un actiu indispensable per a qualsevol governant. Cal administrar-lo mesuradament, evitant demores injustificades però alhora cal saber quant cal prémer l’accelerador per a posicionar-se al capdavant de l’agenda. En resum, cal no perdre mai de vista que el control del temps és a l’arrel del control dels esdeveniments.

La decisió sobre la investidura del (nou) president del Govern de la Generalitat de Catalunya esdevé un cas per fixar-nos en els intents dels actors per controlar, per capturar i fer seu, el temps del procés. Pel que fa a la votació n’hi ha que voldrien que el temps es congelés per tal de demorar qualsevol decisió sobre el seu comportament. N’hi ha que creuen en que el domini de l’escenari els permetrà de condicionar-ne el resultat i n’hi ha que ja voldrien haver-ho fixat sense comptar amb ningú més per tal de no perdre’s una posició que creuen hegemònica. I n’hi ha, per sort, que entomen el repte conscients que el temps fuig però temperats per l’enorme rellevància del moment col·lectiu en el que vivim, que els obliga a avançar amb pas ferm i decidit.

Caldrà per tant que tots plegats, siguin (i siguem) plenament conscients que el temps s’escola, però que som nosaltres amb les nostres decisions els que podem posar-lo al nostre servei. Tempus fugit, certament, per la qual cosa cal cuidar-lo, allunyant-lo de qualsevol dels lladres de temps que habiten en l’entorn mediàtic o a recer d’una suposada comunió assembleària.