Escena típica i potser tòpica. Surten de sopar d’un restaurant, allà a Pintor Fortuny, segur que recordes que hi vam anar, aquell que fan carn a la brasa com si fos el Japó, diuen. Divendres d’aquells que s’ha fet llarg. Estic deslligant la moto per marxar, però a la vegada tafanejo una mica el telèfon, ja se sap que a mitjanit passen les pitjors coses importants, i de sobte una parella surt rient del restaurant. Escarafalls i rialles exagerades. Abraçades i petons massa humits per fer-se al carrer potser, però també semblen forçats. Una mica estrany. Com si miressin a càmera. Però allà només estic jo posant-me el casc. Penso que tot això em queda potser lluny o potser sempre ho faig diferent, soc una altra cosa. Ja sabeu, una mica de fer-me llàstima i de ferir-me l’autoestima, cadascú i les seves aficions.

Segueixo amb les meves cabòries i pensant si és millor sortir buscant Aribau i fugir per la Diagonal, o bé provar de baixar pel Raval tot buscant aquella Ronda Litoral que mai s’acaba i que tan bé acompanya la solitud reparadora de quan tornes a casa, sol de nou. I de sobte tot es torça. “Ets una filla de puta, sempre em fas igual”. Arronso el front. El noi es posa les mans a la cara. Sembla que plora profundament. Ella se’l mira ben plantada i l’assenyala amb el dit. Em sembla sentir: “Ara estem iguals, qui la fa la paga”. Ja he tret la moto del cavallet i tinc el cul al seient i un peu a terra. Encenc el contacte. Ell desesperat gemega entre sanglots: “Per què m’ho fas?”. Ella no diu res i manté un somriure estrany i glaçat, una espècie de Joker, una ombra de maldat, però sobretot un gest d’aire de victòria.   

El meu avi Joan va néixer al carrer dels Àngels, a Barcelona, sí. Entre els carrers Pintor Fortuny i Elisabets, dades per molt cafeters, i per improbables biògrafs d’aquest nostre racó literari compartit. Costa de creure que hi hagi algú amb referents propis barcelonins, en una ciutat quasi inventada entre tantes botigues d’empanades, te matxa i una cosa que en diuen açaí; i sobretot costa de creure que a ningú li importi què passa a la ciutat o que li passarà. Que és molt complicat trobar pis a la capital, però també s’està tornant irrespirable viure-hi, caminar-hi, perdre-s’hi, fins i tot difícil d’estimar tot i que sempre fàcil enamorar-se’n. Turistes? Potser. Angoixa? També. Però, per mi, sobretot una falta bastant important de respecte i d’allò que els vells en diem urbanitat. Tant li fa. I ara la culpa no és de l’alcalde d’ara, o dels d’abans. És cosa nostra, dels barcelonins, diguem-ne. Tots estimem la ciutat, diem, però no fem gaire per fer-a més habitable, i no parlo de pintar xamfrans de colors o de rebentar la reixa perfecta i igualitària del denostat pla Cerdà. No estimem la ciutat. No passa res. També has deixat d’estimar-la a ella. A la teva parella, vull dir, no a Barcelona. Centra’t. Perquè tu vas just després. La teràpia està bé, deixar-te de mentir també. 

Molts tòpics són certs i cruelment exactes. Com el que no tornaràs mai a estimar després de perdre un amor, una història, una parella. Mai estimaràs de la mateixa forma. Ni t’estimaran tant ni de la mateixa manera. I mai com et mereixes, pren-t’ho com vulguis. Algú et farà riure més que jo? Algú et cuidarà més? Algú t'estimarà més que jo? Totes les respostes són no. I, així i tot, marxes. Mai és suma o resta. Ara que has llegit aquestes frases sense treure l’aire pensa-hi. I què? Ja està. Mai seria igual. I que bé. Quina sort. Es tracta d’arribar a cada estació amb les millors condicions. Perquè, companya de viatge, l’amor no és idealitzar l’altre, és acceptar-lo sí. Però sobretot sobretot sobretot és ser sincera amb tu mateixa. És el que vols? T’omple el que tens? I saps què t’omple? He escrit algun cop que, home, costa d’acceptar que curiosament l’amor de la teva vida sigui el teu company de la facultat, aquella noia de la primera feina, o l’amiga de la teva amiga de la colla. I ja portem 15, 20, 40 anys junts. La ciència no ajuda. Que si va bé, endavant. El que funciona a cadascú és el que val. Prou d’absoluts i de manuals. 

El mediàtic filòsof eslovè Slavoj Žižek despulla l'amor de la seva fantasia: estimar no és idealitzar, sinó acceptar-lo plenament, desordenadament, amb sinceritat. L'amor veritable veu els defectes, el caos, les contradiccions i roman. No malgrat ells, sinó a través d'ells. No seré jo qui vagi contra un filòsof d’aquest nivell, o sí, però t’haig de dir que l’amor és una cosa que es fa, que es construeix. Però que també s’acaba. I no passa res. Em trobo a qui diu que no es vol rendir, que lluitarà per la seva relació. Entesos. Jo el primer. S’ha de jugar a fons, fora relativisme. Però, saps què tens davant? No, no volem saber-ho. Perquè tot ho fem maniqueu i binari: èxit o fracàs. Una relació de 25 anys amb 3 fills que ha anat la mar de bé, però s’acaba és un fracàs? Un any amb dos viatgets a Londres i a Roma i una setmana a Calonge salpebrat de sexe accelerat és un èxit? O a l’inrevés. De què estem parlant? Tingues valor per admetre-ho. No has perdut, al contrari estàs guanyant pel futur. I ai l’amor, no existeix, només hi ha proves d’amor, com va encertar sentenciant Jean Cocteau. 

Recorda que no importa la petjada, l’ara, el que val, aquella marca que deixa un fil que es pot trobar després. Com molles de pa, no com restes arqueològiques. Segueix allà. De la mateixa manera que no hi ha èxits i fracassos així com així, tampoc hi ha moments per tot: el complement circumstancial de temps o de lloc. Segons els autors de novel·la negra els assassins actuen per motiu i ocasió. L’amor és igual en el seu mètode letal. Una altra cosa és la seducció i tota mena de jocs amb els quals ens anem distraient mentre acumulem declaracions de la renda, i mai saps si et toca pagar o cobrar. Eduardo Galeano va dibuixar allò que “som el que fem per canviar el que som”. Òbviament, el moment ajuda a una cosa o l’altra, però és igual d’obvi que els moments els provoques. Sempre hi ha ocasió, així que es tracta de tenir prou motiu. Quan descobreixes que tu ets el principal motiu i et treus la rèmora absurda del que anomenen egoisme llavors pots començar a sumar i restar. 

I llavors de sobte mires diferent. Al món, a tu, a les teves finances, a les teves amistats i a les teves aficions. De sobte, tot és diferent. Un dia fas un clic i el que havies dit i predicat, perquè donaves lliçonetes amiga, ja no val. Perquè som fills de cada moment. Som guspires de l’actualitat. No soper a tant, però sí que pots decidir quines són les teves ocasions. De la mateixa manera que ets el responsable de deixar passar trens, perquè veus que descarrilen, perquè ja estàs bé a l’estació que t’ha tocat, o perquè ets més de tren a carbó que de tren bala. Cadascú té la seva cosa. I no em miris així. Com que et penses que saps què em passa pel cap em jutges. I no. Només et parlo del que sé perquè ho he viscut o perquè tu mateixa m’ho has explicat. No siguis bruixa. 

Et diré una cosa que no t’agradarà. Perquè el verí no és el sexe, no, la metzina és voler i pensar a fer qualsevol cosa amb l’altre, petites epopeies quotidianes o grans encàrrecs domèstics. Pensar-lo en el dia a dia, somiar en anar a comprar el pa, imaginar-te’l enmig del passadís, i desitjar tan sols que sigui curt el que el temps perdut que passa entre un ja ens veurem i un avui, com diu el nostre trobador. I ja t’has adonat de tot plegat. Ja ho saps. Com deia el mestre Richard Sennett: “No hi ha res més invisible que l’evident”. Em sap greu, però ja el tenim a dins, el verí, el nostre.