"Tenint racionalment assossegada la casa de l'esquerra", així s’havia de fer front segons Manuel Sacristán (1925-1985) a la crisi de civilització que identificaven a finals de la dècada dels anys setanta. S’havia d’evitar un comportament polític que es definia com “agitada vel·leïtat irracionalista”. A finals de 1979 apareixia una nova revista política feta des de Barcelona amb un important impacte entre sectors d’esquerra a tota Espanya. Li van posar com a nom "mientras tanto", una denominació que feia referència a un temps en què ja se sabia que la gran transformació, revolució, que es volia fer des de la mobilització antifranquista no seria possible en aquell moment. En aquell mentrestant calia treballar per fer front a diferents reptes i crisis que es vivien. La primera redacció de la revista la integraven Giulia Adinolfi, Rafael Argullol, María José Aubet, Miguel Candel, Antoni Domènech, Paco Fernández Buey, Ramon Garrabou i Manuel Sacristán

Avui, davant de les eleccions generals del 23 de juliol i, encara més important, davant dels greus reptes que continuem vivint i dels nous sorgits, caldria reflexionar sobre el comportament dels partits que es consideren integrants de l’esquerra. L’inici de la campanya electoral ha continuat la línia que ja vam viure en les eleccions municipals del 28 de maig. Les tensions electorals i les disputes pel poder polític institucional estan agreujant les pràctiques partidistes. El partidisme és un mal enormement estès que porta a prioritzar els interessos de part, de partit, per sobre d’altres objectius necessaris per al conjunt de la societat.

No cal fer ara el llistat de greuges, ni discutir sobre qui va començar abans. Aquesta pràctica és tan poc útil com habitual. Cal, com deia Sacristán, tenir “racionalment assossegada la casa de l’esquerra”. En temps electoral, malauradament, la major de les pràctiques desenvolupades pels partits estan orientades al que consideren pot ser beneficiosos pel seu resultat. Això s’ha acabat convertint en massa casos en desconsideracions, quan no directament en atacs, entre partits que després han de treballar conjuntament. Pràctiques, accions, que resulten molt nocives per diverses raons que no haurien estat difícils d’intuir.

Més enllà de les bones intencions, cal tenir presents les realitats concretes que acabem vivint. Per exemple, Barcelona en comú, el 2019, va aconseguir l’alcaldia de Barcelona tot i el triomf electoral d’ERC i això no ha impossibilitat que s’hagi pogut treballar conjuntament aprovant pressupostos i diferents polítiques públiques conjuntament. Al Congrés, ERC ha donat suport en molts moments rellevants al govern del PSOE y Unidas Podemos. Al Parlament de Catalunya, Catalunya en Comú Podem ha donat suport als pressupostos d’ERC... En campanya es poden dir el nom del porc, però després... Potser convindria que en un exercici de coherència i pràctica constructiva s’eviti dir-se el nom del porc. No crec que hi hagi cap evidència que això aporti res positiu, m’inclino a pensar que tot el contrari.

Les diferències entre els partits que s’autodefineixen com d’esquerres són importants, no es tracta de minimitzar-les, però és molt diferent tenir un debat racionalment argumentat sobre aquestes diferents posicions que un de constructiu i col·laboratiu. Les posicions polítiques entre els partits que tenen objectius prou compartits poden ser fins i tot enfrontades, però no s’haurien de convertir en enfrontaments. Quins haurien de ser els punts de trobada d’aquesta casa de l’esquerra?

En el mateix text de presentació de mientras tanto, que en portada també escrivia mentrestant o bitartean, oferien una possible resposta a aquesta pregunta: "consisteix, per exemple, a aconseguir que els moviments ecologistes, que es compten entre els portadors de la ciència autocrítica d'aquesta fi de segle, es dotin de capacitat política revolucionària; consisteix també, per posar un altre exemple, que els moviments feministes, arribant a la principal conseqüència de la dimensió específicament, universalment humana del seu contingut, decideixin fondre la seva potència emancipadora amb la de les altres forces de llibertat; o consisteix en el fet que les organitzacions revolucionàries clàssiques comprenguin que la seva capacitat de treballar per una humanitat justa i lliure s'ha de depurar i confirmar mitjançant l'autocrítica del vell coneixement social que va fonamentar el seu naixement, però no per renunciar a la seva inspiració revolucionària, perdent-se en el trist exèrcit socialdemòcrata precisament quan aquest, consumat el seu servei restaurador del capitalisme després de la Segona Guerra Mundial, està en vigílies de la desbandada; sinó per reconèixer que la mateixa gent que viu per les mans ha estat massa enlluernada pels rics, pels descreadors de la Terra"

Si els partits que suposadament assumeixin aquests reptes no aconsegueixen treballar conjuntament els desastres no deixaran d’anar a més. El 1979 la gent de mentrestant ja tenia molt clars aquests reptes que no han deixat d’agreujar-se d’aleshores i no van deixar de treballar per la conscienciació de la societat i els partits. Col·lectius com el de Mentrestant, i d’altres, han estat elements clau per a canvis socials que hem viscut en aquest canvi de segle. Des d’aleshores més gent té clar que s’ha de ser ecologista, feminista... Gent que no es diu d’esquerres ara també es diu ecologista o feminista o contrària a la precarització o partidària d’ampliar drets com els que incorporen a les persones LGTBIQ+... És un bon senyal. Els reptes són tan grans, que totes les mans són poques. Més enllà que els partits, i les persones que els hi donin suport, es considerin d’esquerres, o una altra cosa, la clau serà que abandonin les pràctiques partidistes i es pugui treballar conjuntament per superar els greus desafiaments que vivim. Tinguem present que des de 1979 ja sabíem que havíem de canviar i no ho hem fet encara per aconseguir desactivar aquestes crisis.